Arts escèniques

Crítica

Com el mateix Rossini

Va ser el director d’orquestra i musicòleg milanès Alberto Zedda (1928-2017) qui, en les seves Divagaciones rossinianas, va assenyalar Gioachino Rossini (1792-1868) com un compositor amb “una concepció teatral de descollant originalitat i una consciència artística de valor paradigmàtic” que el porten a erigir-lo, sense embuts, en un immens geni. Un geni que abans dels 25 anys ja havia compost una vintena d’òperes amb l’estrena, el 25 de gener de 1817 al Teatro Valle de Roma, de La Cenerentola, basada en el conte transmès, entre molts d’altres, per Charles Perrault (1628-1703). Aquest és el títol que es pot veure al Gran Teatre del Liceu en un muntatge provinent de l’Òpera de Roma amb una producció dirigida per Emma Dante (Palerm, 1967), que en fa una lectura ideològica en què mostra la violència que s’exerceix sobre el personatge d’Angelina, la Cenerentola. Amb al·lusions al surrealisme i al pop nord-americà, poc s’aporta, però, al discurs artístic general d’una partitura on, possiblement, hi ha molt més a trobar entre els pentagrames que no en les aportacions i lectures que tant agraden a les direccions artístiques dels teatres i que arriben, moltes vegades, a un discurs pseudointel·lectual i de pose que acaba dient massa poca cosa, malgrat que en un primer moment un pugui quedar-ne atrapat per l’ocurrència.

Una llàstima, perquè des del fossat es pot gaudir d’una transparència orquestral fruit de la molt bona feina del director Giacomo Sagripanti (Els Abruços, 1982) que va demostrar, una vegada més, com el belcantisme beu més de la tradició clàssica que de les concepcions preverdianes. Si, al bon fer orquestral, hi sumem un bon elenc de veus que mostren com el pas del temps ens ha portat a un nou panorama de veus, el resultat és més que satisfactori, malgrat que a diferents aficionats i col·legues de crítica els pugui semblar que no. Totes les comparacions, com es diu, són odioses i bo és anar a escoltar les obres mestres deixant les referències discogràfiques a casa i deixar-se seduir per la proposta. Si en el primer repartiment es pot gaudir de veus importants com ara la mezzosoprano Maria Kataeva (Cenerentola) i el tenor Javier Camarena (Don Ramiro), en el segon és l’aposta per cantants del país com ara la mezzo catalana Carol García en el paper protagonista i el baríton navassenc Carles Pachón (Dandini), que va tornar a demostrar que està destinat a ser un dels barítons de referència, per la seva facilitat vocal insultant i un domini teatral a l’altura dels més grans. Com el mateix Rossini.

La Cenerentola
Gran Teatre del Liceu, fins a l’1 de juny


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia