Art

Art

Vuit artistes rememoren com eren els estius a l’Espanya de Franco

El Bòlit de Girona i el Museu de l’Empordà inauguren divendres i dissabte ‘Vacances amb Franco. Els meus estius a l’Espanya franquista’, una exposició sobre la tensa i no resolta relació entre el franquisme i el turisme

El Bòlit Sant Nico­lau de Girona i la Sala d’Expo­si­ci­ons l’Escor­xa­dor de Figue­res inau­gu­ren diven­dres i dis­sabte, res­pec­ti­va­ment, l’expo­sició Vacan­ces amb Franco. Els meus estius a l’Espa­nya fran­quista, una expo­sició sobre la tensa i no resolta relació entre el fran­quisme i el turisme. El pro­jecte, en què hi par­ti­ci­pen vuit artis­tes que van pas­sar els seus estius d’infància a l’Espa­nya fran­quista, és una ini­ci­a­tiva de Monika Ansel­ment comis­sa­ri­ada per Cris­tina Masanés.

En el cas del Bòlit, l’expo­sició s’acom­pa­nyarà, a par­tir del 7 de juny, de l’expo­sició Forats per a fer un rèquiem, sobre les fos­ses comu­nes del fran­quisme, cons­truint un díptic o eco­sis­tema sobre la repa­ració democràtica.

Com s’avança, la idea va sor­gir de l’artista Monika Ansel­ment, que pen­sava que havia de resol­dre aquesta con­tra­dicció: la de recor­dar uns estius d’infància plàcids a Llançà, però en un con­text de dic­ta­dura que només conei­xia pels comen­ta­ris que li feien els seus pares. És pos­si­ble viure en un mateix lloc dues experiències tan opo­sa­des? La de l’opressió política i la del gaudi ociós?

La pro­posta d’Ansel­ment no era fàcil de resol­dre i es va optar per fer una crida a artis­tes que hagues­sin vis­cut en situ­a­ci­ons simi­lars, és a dir, que vol­gues­sin recu­pe­rar els seus records d’infància de les vacan­ces d’estiu a l’Espa­nya fran­quista. La selecció final va ser de vuit artis­tes, dos dels quals tre­ba­llen con­jun­ta­ment, per tant la mos­tra aplega set pro­pos­tes visu­als de Monika Ansel­ment, Denys Blacker, Chris­toph Otto, Annette Rie­mann/Tom Theu­nis­sen, Ste­fa­nie Unruh, Ulrike Weiss i Jörg Zim­mer.

Tots ells par­tei­xen de records gràfics, fílmics, d’experiències vis­cu­des, de tex­tos, vivències, postals i mate­rial fotogràfic i gràfic de l’època i els rein­ter­pre­ten a ulls de l’art con­tem­po­rani i des de la seva mirada com a adults.

El resul­tat és una expo­sició coral, amb peces fílmi­ques, musi­cals, tex­tu­als i plàsti­ques totes amb aquesta volun­tat de gene­rar una reflexió sobre el vin­cle, no sem­pre evi­dent, entre el boom turístic que va expe­ri­men­tar el país en aquest moment històric, l’esforç del règim per blan­que­jar el fet de ser una dic­ta­dura i la inserció d’Espa­nya en la lògica del capi­ta­lisme.

Les obres, una a una

Par­tint de les vivències d’infància a Cata­lu­nya, Monika Ansel­ment a Die große Spa­ni­en­reise 1958 [El gran viatge a Espa­nya 1958] recu­pera films, foto­gra­fies i temes musi­cals per inter­pre­tar-los des de l’art con­tem­po­rani. Rees­criu així la història vis­cuda omplint les lla­cu­nes que en aquell temps, com a turis­tes, no es podien veure. Sota la sorra de Denys Blacker és una sèrie de per­for­man­ces gra­va­des al llarg d’una cami­nada a Sant Martí d’Empúries. Les arrels de l’acció es nodrei­xen direc­ta­ment de les capes de la història de la colo­nit­zació començant molt abans del temps de Franco.

Innocència del pai­satge d’Ste­fa­nie Unruh és un tre­ball en curs que es plan­teja com una arque­o­lo­gia de ras­tres, una recerca sobre turisme, història, memòria i migració on fa visi­bles les capes de la història dels ale­manys a Mallorca.

Interes­sada en l’auto­re­pre­sen­tació i auto­es­ce­ni­fi­cació de les dones, Ulrike Weiss pren la imatge de «l’àngel de la llar», que va ser for­ma­tiva per al fran­quisme, i que va conèixer de pri­mera mà, per arti­cu­lar com­po­si­ci­ons inter­vin­gu­des sobre el paper de les dones a l’Espa­nya del moment.

Annette Rie­mann i Tom Theu­nis­sen pre­sen­ten un con­junt de foto­gra­fies i dos vídeos que con­tra­po­sen la població d’Eivissa i For­men­tera als anys sei­xanta i l’arri­bada dels joves hip­pies nord-ame­ri­cans i euro­peus, que van arri­bar a supo­sar el 25% de la població. A través d’imat­ges de l’època i els records de l’artista i la seva ger­mana, mos­tren la con­vivència entre dues rea­li­tats huma­nes i soci­als tan dife­rents.

Chris­toph Otto pre­senta una ins­tal·lació amb un con­junt d’entre­vis­tes a espa­nyols i a esti­ue­jants que hi pas­sa­ven les vacan­ces com dues apro­xi­ma­ci­ons a una mateixa rea­li­tat sovint con­tra­po­sa­des. Dife­rents històries de vida que con­fi­gu­ren El camí de la innocència.

Jörg Zim­mer cons­tru­eix una ins­tal·lació escènica amb imat­ges de l’arxiu fami­liar, tex­tos i seqüències cine­ma­togràfiques que exa­mina el relat que la memòria ha cons­truït de les vivències del pas­sat. És tan enganyós com la foto­gra­fia que es va fer per repre­sen­tar-lo? Qüesti­ona també la res­pon­sa­bi­li­tat política i moral del viatge turístic.

Final­ment, Monika Ansel­ment pre­senta un con­junt de dibui­xos, collage, foto­gra­fies, tex­tos i enre­gis­tra­ments sonors que recu­pe­ren la memòria d’infància a Cata­lu­nya i les ombres i fis­su­res que la dic­ta­dura els mos­trava.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.