Beth Gibbons, bellesa i dolor al Primavera Sound

No era, aparentment, el millor context per degustar la presentació del primer disc com a solista de Beth Gibbons, cantant del grup britànic Portishead. El so d’un altre escenari era tota una amenaça. Les converses de barra de bar de molts espectadors podien haver esmicolat el concert en mil bocins. I l’horari, poc abans de mitjanit, no era tampoc el més idoni per desgranar un recull de cançons a cor obert sobre la maternitat, la menopausa, l’ansietat, la vellesa i, finalment, la mort. No obstant tot plegat, Gibbons, que, emocionada, va passar-se uns quants minuts, en finalitzar el seu passi, abraçant de manera sincera els espectadors de les primeres files, va aconseguir firmar, potser, la gran actuació del dia al Primavera Sound. La veu de Gibbons semblava estar connectada sense fissures als endolls de la seva ànima. El vestit musical, amb cors i algun instrument de corda, insuflava una màgia gairebé ancestral a les cançons. I el públic, mica en mica, va anar caient rendit en les profunditats emocionals i delicades de Lives Outgrown, el disc que aquesta vella icona del trip hop de 59 anys va publicar fa només dues setmanes i que va copsar tres quartes parts d’un concert amb regust a música de cambra en què es van poder escoltar també dues peces del disc que la cantant va publicar fa vint-i-dos anys amb Paul Webb, baixista de Talk Talk, i una sola peça, brillant, de Portishead: Roads.

L’actuació de Gibbons, en el mateix horari que el dels novaiorquesos Vampire Weeekend (una d’aquelles coincidències endimoniades marca Primavera Sound), va deixar el terreny preparat perquè, a l’altra punta del Fòrum, un altre referent de la música britànica dels anys 90, Jarvis Cocker, factòtum del grup Pulp, revalidés el seu idil·li amb el que, poc després d’haver començat la seva actuació, va definir com “un dels seus festivals preferits de tot el món”. Cap de les disset cançons que van sonar, pràcticament la meitat de les quals del cèlebre Different class (1995), inclosa Common people (‘La gent normal’, en la reeixida versió que en van fer Manel), no tenia menys de vint anys d’antiguitat, la qual cosa va empènyer el concert del grup de Sheffield cap a una d’aquelles cerimònies purament nostàlgiques que no solen fallar mai en cap Primavera Sound. Cocker, però, que en els anys d’eclosió del brit pop, ja era una mica més gran (i refinat) que els músics de grups coetanis com Oasis i Blur, va saber embolcallar el concert d’humor i distinció, fent-nos creure fins i tot que Pulp, grup estrella, l’any 2002, de la segona edició del Primavera Sound, encara al Poble Espanyol, poden tenir encara algunes coses a dir.

Convé destacar, finalment, la salvatjada que, a l’hora de sopar, van perpetrar els australians Amy & the Sniffers, fent-nos recordar aquells temps en què els Stooges d’Iggy Pop deixaven el Fòrum potes enlaire. Sense material d’estrena més enllà que el que ja tenien fa dos anys quan van actuar al mateix escenari primaveral, Amy Taylor, l’adrenalítica cantant, va fer anar de corcoll a tots els càmeres que intentaven gravar-la mentre grimpava i corria per l’escenari (i els seus voltants) i va provocar, entre ls primers files, alguns dels pogos més intensos de la història recent del festival.