Llibres

LLIBRES

Grans clàssics, clàssics i més clàssics

‘Esmorzar a Tiffany’s’, una delícia de Truman Capote, ara amb nova traducció catalana de Ferran Ràfols

Dos clàssics poc coneguts aquí, ara en català, el brasiler Machado de Assis i el francès Maurice Renard

Joaquim Carbó publica ‘Camí a Nisòtia’, relacionada amb ‘La casa sota la sorra’, que suma 92 edicions

El terme clàssic, en lite­ra­tura, es pot refe­rir a una obra clàssica en el sen­tit que va ser escrita dins la llu­nyana tra­dició grega o lla­tina, però també pot ser un text escrit en el segle XX (o ante­ri­ors) i que, per la seva qua­li­tat o vigència, es con­si­dera un model i es con­ti­nua lle­gint. Són pocs, els títols que es merei­xen de manera inqüesti­o­na­ble aquesta eti­queta, si ho com­pa­rem amb el total de publi­ca­ci­ons al llarg de la història, però en poden ser força si anem afe­gint grans obres a una llista que té dret a ser ben per­so­nal.

El 1958 Tru­man Capote va publi­car Esmor­zar a Tif­fany’s i, tres anys després, Blake Edwards va rodar una versió cine­ma­togràfica amb la icònica Audrey Hep­burn. Proa acaba de publi­car una nova tra­ducció al català, a càrrec de Fer­ran Ràfols, de la novel·la breu de Capote. He apro­fi­tat l’opor­tu­ni­tat per lle­gir-la –era un dels milers de títols pen­dents de lle­gir que tinc– i he que­dat acla­pa­rat per l’obra, dotada d’una apa­rent sen­zi­llesa d’estil, un sen­tit nar­ra­tiu pràctic i tre­men­da­ment efec­tiu, una sen­sació cons­tant d’ele­gant des­as­sos­sec i uns per­so­nat­ges atípics que aca­ben gene­rant una empa­tia nostàlgica. La trista història de l’ale­gre Holly Golightly ser­veix a Capote per ofe­rir un retrat de la Nova York de l’època. La ciu­tat actual té poc a veure amb aque­lla, tret de la famosa joie­ria i el seu apa­ra­dor on es reflec­tei­xen anhels, riu­res i fra­cas­sos, però aquesta novel·la manté una fres­cor que la fa molt reco­ma­na­ble.

Mac­hado de Assis (1839-1908), que va publi­car força novel·les, reculls de relats, lli­bres de poe­mes i obres de tea­tre, està con­si­de­rat un dels millors autors del Bra­sil, però aquí no el conei­xem gaire. Coma­ne­gra acaba de publi­car, en una edició sòlida en tots els sen­tits, L’església del dia­ble. Con­tes esco­llits, amb tra­ducció, per pri­mer cop al català, de Josep Domènech i pròleg de Pere Come­llas. Dinou con­tes, ambi­en­tats a mit­jans i finals del segle XIX, que reu­nei­xen les carac­terísti­ques d’un autor que va esde­ve­nir clàssic sent mestís en un Bra­sil encara molt racista. La lite­ra­tura de Mac­hado de Assis sem­pre sol tenir pin­ze­lla­des sub­tils d’humor i d’iro­nia, un rea­lisme deta­llista –està con­si­de­rat el fun­da­dor del rea­lisme bra­si­ler– i tocs, més que pes­si­mis­tes, d’abso­luta rela­ti­vit­zació. Per ell, el remei con­tra l’opo­sició metafísica de l’escep­ti­cisme, és la moral de la indi­ferència. Se l’ha com­pa­rat a Cal­vino, Wal­ser, Hra­bal, James, Nabókov, Txékhov...

Un autor una mica poste­rior al bra­si­ler és el francès Mau­rice Renard (1875-1939), un pio­ner dels gèneres de ter­ror i ciència-ficció. Nas­cut en una família benes­tant, va començar a escriure de jove i aviat va obte­nir reco­nei­xe­ment pels seus relats fantàstics. Després de la Pri­mera Guerra Mun­dial va haver de gua­nyar-se la vida escri­vint, motiu pel qual va com­bi­nar l’escrip­tura i divul­gació de ciència-ficció i fan­ta­sia amb gèneres més comer­ci­als com la lite­ra­tura sen­ti­men­tal, policíaca i d’aven­tu­res. Un tot ter­reny amb una obra per damunt les altres, Les mans d’Orlac, que ara publica Clan­des­tina amb tra­ducció i pròleg de Jordi Lla­voré.

La trama explica com Stéphen Orlac, un virtuós del piano famós a tot el món, veu la seva vida i car­rera trun­ca­des per culpa d’un greu acci­dent en què perd l’ús de les mans. Tot sem­bla arre­glar-se quan el doc­tor Cer­ral s’ofe­reix a tras­plan­tar-li’n unes de noves. Després de l’ope­ració, però, Orlac perd el con­trol del seu propi cos i és domi­nat per impul­sos cri­mi­nals. La seva esposa Rosine inves­ti­garà per des­co­brir la veri­tat. Publi­cada el 1920, va ser una pre­cur­sora del gènere d’hor­ror cor­po­ral, de quan el mal ens ataca des del propi cos.

I encara hi afe­giré dos clàssics més. El pri­mer és un títol de Cas­san­dra Fedele (Venècia, 1465-1558) una de les escrip­to­res en llatí més impor­tants del Renai­xe­ment italià, de qui Ade­si­ara publica Dis­curs en lloança de les lle­tres i altres escrits humanístics, amb tra­ducció de M. Isa­bel Segarra. Fedele mos­tra la rea­li­tat de les dones cul­tes en el Renai­xe­ment: no acon­se­gui­rien cap recom­pensa ni cap pri­vi­legi pel con­reu de la lite­ra­tura. Ella, però, gràcies als seus vas­tos conei­xe­ments, va ser escol­tada en els àmbits acadèmics i va reu­nir a casa seva un cer­cle intel·lec­tual de pri­mer ordre, on depar­tia sobre filo­so­fia, religió i lite­ra­tura amb els huma­nis­tes més cèlebres. Aquest volum inclou, per pri­mer cop en català, els seus dis­cur­sos, una àmplia selecció de l’inter­canvi epis­to­lar amb huma­nis­tes coe­ta­nis i el car­teig com­plet amb els Reis Catòlics. Déu-n’hi-do.

I de remat un clàssic, en aquest cas, viu, català i el més esti­mat d’aquest cinc (i de moltíssims més) a casa nos­tra. Joa­quim Carbó (1932), que ha pre­sen­tat Camí a Nisòtia. Les peripècies d’un nen sol­dat (Estre­lla Polar), una novel·la per a joves però amb un tema tan dur com és el dels nens sol­dats a l’Àfrica i que, per reblar el clau, està rela­ci­o­nada amb el gran clàssic de Carbó, La casa sota la sorra, publi­cada el 1966 i de la qual s’han fet, de moment, 92 edi­ci­ons!

Un gran personatge icònic
A la foto podem veure l’actriu Audrey Hepburn en una de les seves caracteritzacions més conegudes, a ‘Esmorzar a Tiffany’s’, fent un paper que, llegint la novel·la de Capote, sembla inspirat directament en el seu físic. L’acompanya George Peppard, fent el paper del narrador anònim, uns 22 anys abans d’estancar-se a la sèrie ‘El equipo A’


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.