Música

Crònica

Patti Smith canta Lana del Rey i Nirvana a Pedralbes

La poetessa va agrair a Gay Mercader haver-la portat l’any 1976 i va fer proclames pro-Palestina

Incom­bus­ti­ble, ínte­gra, llui­ta­dora i ben capaç, encara, d’encen­dre la metxa per a qual­se­vol revo­lució. Així és com hem vist Patti Smith (77 anys) la majo­ria de vega­des que ha actuat a Cata­lu­nya i així és com vam veure-la diven­dres a Les Nits de Bar­ce­lona dels Jar­dins de Pedral­bes, on la poe­tessa del rock va actuar amb el seu fill Jack­son (gui­tarra), Tony Sha­na­han (baix i teclats) i Seb Roch­ford (bate­ria) com a inte­grants d’un Patti Smith Quar­tet de què, estra­nya­ment, no for­mava part, aquesta vegada, el seu inse­pa­ra­ble gui­tar­rista Lenny Kaye.

Sí que vam escol­tar aque­lla mena de cançons –Because the Night, Pis­sing in a River i una Glo­ria tan o més pode­rosa que de cos­tum– amb què Patti Smith acon­se­gueix sem­pre fer entrar en comunió el seu públic, però la de Pedral­bes (amb algun moment de tensió a pla­tea perquè real­ment costa molt, en litúrgies d’aquesta mena, tenir tot el públic en cadi­res) va ser una nit en què la can­tant, que va com­parèixer a escena amb un ram de vio­le­tes, va bri­llar també en dues ver­si­ons ni fàcils ni pre­vi­si­bles: Sum­mer­time Sad­ness de Lana del Rey (que, com altres cançons del reper­tori, va dedi­car al seu difunt marit Fred Sonic Smith, gui­tar­rista del grup MC5) i Smells Like Teen Spi­rit de Nir­vana, colofó d’una cançó escrita per al seu disc de retorn l’any 1996, About a Boy, en què la can­tant va rei­vin­di­car Kurt Cobain no única­ment com a veu d’una sola gene­ració, sinó de totes.

Smith va començar el con­cert pre­gun­tant a l’audiència, abans de can­tar Sum­mer Cani­bals, si estava “afa­mada” i, menys el moment en què va aga­far-se un més que meres­cut des­cans –durant el qual la banda va tocar Fire de Jimi Hen­drix–, va estar cons­tant­ment comu­ni­ca­tiva i donant-ho tot. Ghost Dance, coes­crita amb Lenny Kaye com a senyal de res­pecte per la població nativa ame­ri­cana, va ser­vir-li per fer una pri­mera pro­clama en soli­da­ri­tat amb els “pobles que han per­dut la seva terra arreu del món”. I quan, una estona després, ja sense eufe­mis­mes, va recor­dar, amb Pea­ce­a­ble King­dom (Tram­pin’, 2004), la figura de Rac­hel Corry, una acti­vista de 23 anys que, el 2003, va ser escla­fada per un buldòzer isra­elià quan inten­tava pro­te­gir una pro­pi­e­tat pales­tina a punt de ser demo­lida, va denun­ciar ober­ta­ment l’ocu­pació il·legal que Israel per­pe­tra des de fa temps. “Free, free Pales­tine”, cri­dava part del públic, men­tre, alguns vèiem simi­li­tuds entre aquesta Patti Smith irada i la que, l’any 2004, en plena guerra de l’Iraq, va pro­ta­go­nit­zar al Palau de la Música un con­cert esfereïdor.

També hi va haver som­riu­res, però: els que Smith va dedi­car al pro­mo­tor català Gay Mer­ca­der, res­pon­sa­ble d’haver-la dut per pri­mer cop a Cata­lu­nya l’octu­bre del 1976 (“des d’ales­ho­res, cada any m’envia cada any flors i una ampo­lla de vi”, va dir), i el que mos­trava el públic en mar­xar dels jar­dins, bell reflex d’una altra col­pi­dora i emo­ci­o­nant visita de Patti Smith a Bar­ce­lona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia