Cinema

Guaita què fan ara

Cinema

‘Axel F.’: nova operació nostàlgia

El super­dec­tiu de Detroit Axel Foley ha tor­nat per apa­tru­llar els car­rers de Hollywood, que tan bé es coneix. Con­vençut que l’experiència és un grau, l’excusa no és altra que donar un cop de mà a la seva filla en un cas de cor­rupció que esquitxa altes esfe­res. Això en l’aspecte argu­men­tal, perquè en rea­li­tat es tracta de sumar-se a l’ope­ració nostàlgia que fa temps ens té a tots els dits boo­mers atra­pats en un loop tem­po­ral que pretén retro­a­li­men­tar aquell Peter Pan que tot­hom té dins. Una dèria comer­cial pro­gra­mada per remoure els nos­tres records d’infància o juve­nils a par­tir de revi­far sagues, sobre­tot vui­tan­te­res, amb noves seqüeles, preqüeles, remakes o rebo­ots.

Fa poc hem dis­fru­tat amb Mave­rick pre­nent les reg­nes del seu caça a l’acadèmia de pilots Top Gun; rigut amb els alum­nes de Cobra Kai con­ti­nu­ant donant pel sac als del dojo del karate ja no Kid Daniel Larusso, ara aliat amb el seu exe­ne­mic Johnny Law­rence; seguit l’apre­nen­tatge dels hereus dels Caçafan­tas­mes fent allò que els seus pares feien, és a dir, caçar fan­tas­mes; i patit com Indi­ana Jones con­ti­nua entos­su­dit a bus­car vells tre­sors esto­ma­cant nazis ni que sigui amb el seu taca­taca.

Ara, qua­ranta anys després de la seva pri­mera missió poli­cial, és Eddie Murphy qui se suma a la moda, no sense haver pac­tat amb el Botox, encar­nant el per­so­natge que el va llançar a la fama, Axel F. Super­de­tec­tiu a Hollywood, que és així com es titula la pro­ducció mul­ti­mi­lionària que Net­flix ha estre­nat direc­ta­ment a la pla­ta­forma de stre­a­ming sense pas­sar pels cines com sí que fan amb alguna pel·lícula d’autor. No és pas el cas, aquesta no enga­nya i és pura­ment una pro­posta comer­cial. Una quarta entrega que fa la sen­sació més de reboot que de remake (és a dir, un rellançament d’una pel·lícula no forçosa­ment seguint la història prèvia sinó con­ser­vant els ele­ments més impor­tants del film ori­gi­nal). Hi ha pas­sat­ges cal­cats del film de Mar­tin Brest de 1984, sense anar gaire lluny, la seqüència d’acció ini­cial que en comp­tes d’una fur­go­neta es con­du­eix un lle­va­neus tant o més des­truc­tiu per al mobi­li­ari urbà, al ritme enco­ma­nadís de The heat is on. La trama també és simi­lar, amb Axel retro­bant-se a Beverly Hills amb amics i antics com­panys d’aven­tu­res, i tan­cant la missió en una mansió plena de mafi­o­sos armats fins a les dents. Ori­gi­nal? Gens ni mica, i a diferència de Cobra Kai, model a seguir, l’equi­li­bri entre nostàlgia i inno­vació pren pes per la pri­mera.

Tan­ma­teix, és cert que en aquesta ocasió, a diferència de les obli­da­bles segona (1987) i ter­cera part (1994), no hi ha cap altra pre­tensió que fer dis­fru­tar amb llocs i ele­ments comuns amb una mirada con­des­cen­dent i auto­paròdica: amb aque­lles per­se­cu­ci­ons amb enca­de­na­ment de xocs (sobre­tot cot­xes de poli­cia) tan pròpies de les buddy movies; acu­dits suats però adap­tats als nous temps; una banda sonora que revifa l’ori­gi­nal com­posta per Harold Fal­ter­meyer i, és clar, un Eddie Murphy en un millor estat de gràcia que no pas amb la fallida El príncep de Zamunda 2 (2021).

Aquest sí que és un home­natge digne i un bon colofó al per­so­natge d’Axel Foley. Pur diver­ti­ment per a una tarda de sofà, que ja és molt amb la mor­ra­lla que ens dona la pla­ta­forma amb aquest tipus de for­mats. Això sí, espe­rem que el seu som­riure con­ge­lat al dar­rer pla, després de man­te­nir una con­versa al cotxe amb els vells col·legues, resti, ara sí, per a l’eter­ni­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.