La il·luminació de Sara Blanch

Hi ha con­certs i con­certs. Con­certs que for­men part d’això que, col·lec­ti­va­ment, conei­xem amb el nom d’oferta musi­cal i altres que ambi­ci­o­nen voler fer un pas enda­vant. El con­cert d’aquest dilluns, a l’església del Carme de Pera­lada, va ser un d’aquests dar­rers. En l’any que la soprano ebrenca Sara Blanch ha debu­tat com a solista a l’Òpera de Viena o al Palau de la Música Cata­lana, i a poques set­ma­nes de debu­tar al Tea­tro alla Scala de Milà, Blanch va ofe­rir un reci­tal al cos­tat del baríton Paolo Bor­dogna, acom­pa­nyats del pia­nista Giu­lio Zappa. I ho va fer per ofe­rir un monogràfic dedi­cat a Gio­acc­hino Ros­sini (1792-1868), un com­po­si­tor que sem­pre ha tin­gut un impor­tant espai d’estima per part del Fes­ti­val Cas­tell de Pera­lada. Va ser en aquest cer­ta­men on, sense anar més lluny, Car­les San­tos va pre­sen­tar, l’any 2003, la seva direcció escènica per a El bar­ber de Sevi­lla i també el locus ros­sinià on, un any abans, la soprano navar­resa María Bayo havia pre­sen­tat el seu disc dedi­cat al músic de Pesaro amb el Con­certo Ita­li­ano de Rinaldo Ales­san­drini.

Massa em temo que no m’equi­vo­caré si escric que el con­cert de dilluns s’ha d’afe­gir a aquesta història d’amor entre Ros­sini i Pera­lada gràcies al con­curs de Sara Blanch. En un pri­mer nivell ens hem de refe­rir a les carac­terísti­ques mar­ques del seu can­tar com són una intel·ligent com­bi­nació de pro­fun­di­tat, huma­ni­tat i elegància ben sal­pe­bra­des per una tècnica vocal que li per­met mos­trar amb faci­li­tat colo­ra­tura, orna­ment i regis­tre sobre­a­gut. Però dir això no és res. Més importa com Blanch sem­bla haver ini­ciat un camí en la rei­vin­di­cació de la psi­co­lo­gia dels per­so­nat­ges feme­nins ros­si­ni­ans. Per a una soprano que, dient-ho amb les intel·ligents parau­les d’una res­pon­sa­ble del fes­ti­val, “no canta, sinó que actua”, les apor­ta­ci­ons de Blanch es van eri­gir com una veri­ta­ble recerca de l’essència vocal del psi­quisme ros­sinià. Per al record ens queda la seva versió de la celebèrrima Una voce poco fa de l’esmen­tat bar­ber de Sevi­lla ja no pel pro­digiós i virtuós embe­lli­ment, sinó per mos­trar una imatge nova del per­so­natge de Rosina. Al seu cos­tat, Bor­dogna, hereu d’una tra­dició ros­si­ni­ana que, pos­si­ble­ment, ja sigui d’una altra època va fer les seves con­tri­bu­ci­ons amb una línia vocal que sem­blava res­tar a molt anys llum de la de Blanch. Si la de la soprano es jus­ti­fi­cava per una inda­gació per voler-nos il·lumi­nar, la de Bor­dogna era la d’enllu­er­nar, més enllà d’acon­se­guir-ho o no. Però davant de la il·lumi­nació vocal de Sara Blanch la rea­li­tat cau en la penom­bra.