Cinema

Aquell meravellós any 1984

Moltes pel·lícules d’aquell any van esdevenir objecte de culte i tenen relleu generacional fins avui

La vocació d’arribar a tots els públics, la voluntat de replicar-se i el poder de la nostàlgia han estat clau

Indiana Jones és ja octogenari, els Caçafantasmes són dones (i nens) i l’humor no és tan incorrecte

Es diu sovint que el 1984 va ser el millor any de la història del cinema. L’asse­ve­ració, que a pri­ori pot sem­blar massa con­tun­dent i ago­sa­rada, pren força si es fa un repàs de la llista de pel·lícules que es van estre­nar aquell any en con­cret. Els vui­tanta van ser una dècada en què el cinema –amb el ressò incon­di­ci­o­nal del vide­o­club– va con­tri­buir a defi­nir i mode­lar l’estètica pop de la cul­tura, i tro­bem que mol­tes pro­duc­ci­ons d’aque­lla collita –la del 84 en par­ti­cu­lar– van esde­ve­nir no només èxits comer­ci­als espa­ter­rants sinó objecte de culte, i un bon gra­pat de les quals tin­drien relleu gene­ra­ci­o­nal fins avui, a través de seqüeles, preqüeles, remakes i rebo­ots.

L’any 1984 és l’any en què George Orwell va situar una de les seves obres més cèlebres, una dis­to­pia que gens casu­al­ment va estre­nar la seva versió cine­ma­togràfica aquell mateix any (1984 va ser escrita el 1949). També, rebo­bi­nant, és l’any en què Ronald Rea­gan va ser ree­le­git, la guerra encara era freda i Steve Jobs va pre­sen­tar en soci­e­tat el Macin­tosh. En aquells Estats Units con­ser­va­dors d’ara fa 40 anys, la cul­tura, mal­grat tot, era efer­ves­cent; de fet, com bona part de la dècada. Cine­ma­togràfica­ment, es con­ti­nu­a­ven estre­nant super­pro­duc­ci­ons, però, tren­cant la norma, ni Spi­el­berg ni Lucas van encapçalar el pòdium taqui­ller: Indi­ana Jones i el tem­ple maleït res­ta­ria ter­cera, superada pels grans èxits de públic que van ser Super­de­tec­tiu a Hollywood i Els caçafan­tas­mes. També es van estre­nar amb molt d’èxit Karate Kid, Grem­lins, Ter­mi­na­tor, Mal­son a Elm Street i La història inter­mi­na­ble, entre d’altres. Totes, pel·lícules que han tin­gut con­tinuïtat fins avui.

Com matisa Josep Maria Bunyol, direc­tor i pre­sen­ta­dor del pro­grama Memento , d’ICat, i autor del lli­bre Jo també veia Bola de Drac, “el 84 és, si no el millor, un dels millors anys del cinema comer­cial per a tots els públics”. Com recorda, és a par­tir de l’èxit de Star Wars que es pro­du­eix un gran tren­ca­ment res­pecte al que van ser la resta dels setanta. “Venint del nou Hollywood amb domini de thri­llers més fos­cos que retra­ten la cor­rupció del sis­tema, es passa a un tipus de cine per a tots els públics. Un canvi de para­digma que no tot­hom abraça i que rep crítiques com ara les del mateix Quen­tin Taran­tino, que en el seu lli­bre d’assaig ho qua­li­fica d’infan­ti­lit­zació del cinema”.

El cine dels vui­tanta en gene­ral, com bé des­til·la Bunyol, té vocació d’arri­bar a públics molt amplis, “sense voler bur­xar gaire la consciència col·lec­tiva –la dels EUA–” i d’ori­en­tar les pro­duc­ci­ons al mar­xan­datge, tal com va fer Lucas. “El que va tenir els drets de Grem­lins es va fer un fart de ven­dre Giz­mos, i què podem dir del logo d’Els caçafan­tas­mes, que no passa de moda, al con­trari”, des­taca. Una volun­tat de repli­car-se que ha fet que molts d’aquells pro­duc­tes tin­guin con­tinuïtat “gràcies al poder de la nostàlgia i a com de pesats som els d’aque­lla gene­ració, que ho hem transmès fins i tot als fills”, hi afe­geix.

No cal anar gaire lluny per tro­bar-ne exem­ples. Recent­ment s’ha estre­nat Axel F., la quarta entrega de Super­de­tec­tiu a Hollywood, diri­gida a aquest públic ja gra­nat, vin­cu­lat emo­ci­o­nal­ment a la saga d’Eddie Murphy. També a la mateixa pla­ta­forma tro­bem la nova entrega (i ja en van sis) de Cobra Kai, un pro­ducte des­ti­nat sobre­tot a una nova gene­ració juve­nil a par­tir dels per­so­nat­ges de la franquícia Karate Kid. I La història inter­mi­na­ble, que té un musi­cal, ha pres també certa rellevància arran de l’èxit d’una cançó que res­sona a Stran­ger things, aquesta gran caixa de res­sonància dels vui­tanta i con­te­ni­dor de nostàlgia. Això, mal­grat que el film ori­gi­nal no aguanta el pas del temps i, com con­si­dera Bunyol, tam­poc és que fos gaire bo ja a l’època, sal­vat per la música, com suc­ce­eix amb Els caçafan­tas­mes i Super­de­tec­tiu, realçades per bones ban­des sono­res d’aque­lles que mar­quen per sem­pre.

Han pas­sat qua­tre dècades i es nota molt com han can­viat els temps. Si Indi­ana Jones ja és un octo­ge­nari i no se n’amaga, l’equip de Caçafan­tas­mes ha pas­sat a ser for­mat exclu­si­va­ment per dones i, ara, ado­les­cents. Pel que fa a l’humor, com exem­pli­fica Bunyol, estava mar­cat per una incor­recció que xoca amb l’espe­rit de la soci­e­tat actual. Només cal revi­sar Top secret i el mateix Super­de­tec­tiu, que en aquesta nova versió ja es rea­dapta als nous aires. Això, per no par­lar del cine d’ado­les­cents de l’estil de Boja acadèmia de poli­cia i La revancha de los nova­tos. Pel que fa a la temàtica, des­taca que algu­nes en canvi no només s’han per­pe­tuat sinó que man­te­nen una pre­missa argu­men­tal molt potent. Com Ter­mi­na­tor, que qua­li­fica d’obra mes­tra i que tracta sobre la por real que Sky­net (la IA) con­troli les nos­tres vides i ens subs­ti­tu­eixi. I hi afe­gim, per què no, Ama­ne­cer rojo, aque­lla cinta en què els soviètics enva­ei­xen ter­ri­tori nord-ame­ricà (Alaska). Esbo­jar­rada amb Putin al poder?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia