Llibres

llibres

Laia Viñas explora l’amistat amb l’escenari de fons de la Ruta del Bakalao

Laia Viñas Aba­die va néixer a Xerta el 1997 i con­ti­nua vivint-hi. “És un poble de mil habi­tants a deu minuts de Tor­tosa”, defi­neix. Es peri­o­dista –des del 2021 codi­ri­geix el digi­tal A Prop– i li agrada escriure novel·les, a esto­nes lliu­res. “Escric una mica quan puc, perquè no és la meva feina prin­ci­pal; no soc gaire metòdica i puc pas­sar un mes sense escriure.”

Fa l’efecte que escriu amb la mateixa sere­nor amb què parla. I li dona bons resul­tats. Va debu­tar el 2021 gua­nyant el premi Docu­menta amb Les clos­ques, que li va publi­car L’Altra. La mateixa edi­to­rial ara pre­senta Aquí baix, una obra amb l’esce­nari de fons de la Ruta del Baka­lao –o Ruta Des­troy, entre d’altres noms–, un circuït de dis­co­te­ques, sobre­tot a la província de València, que va ini­ciar la cul­tura del club­bing a l’estat espa­nyol les dècades del 1980 i 1990.

A la por­tada hi ha una foto­gra­fia dels pares de l’autora de joves. “Els meus pares són els de la por­tada, però no es basa en ells, la història. A més, no hi ha cap trama ni cap per­so­natge que sigui real. Tot és fic­tici. Sí que he par­lat amb els meus pares de com recor­den aquells anys, però sense més importància”, explica Viñas.

“És una època que em va cri­dar l’atenció perquè, per exem­ple, no hi havia mòbils i et podies anar tres o qua­tre dies de festa seguits sense que ningú et loca­litzés. Com a jove que soc i que he sor­tit de festa, em sem­bla impen­sa­ble i una bona idea si el que vols és que no et tro­bin.”

L’obra està escrita en pri­mera per­sona i nar­rada per una noia que forma part d’un grup de sis amics que viuen en un poble, tre­ba­llen collint fruita o fent de mano­bres i pas­sen gai­rebé mitja set­mana vol­tant per dis­co­te­ques, dro­gant-se, ballant, dor­mint dins dels cot­xes, men­jant alguna cosa en bars de poble on tot­hom els observa, rela­ci­o­nant-se entre ells i amb molts altres amb qui es van tro­bant...

Tot i aquest ambi­ent, Laia Viñas té clares les seves inten­ci­ons ori­gi­nals. “No és una novel·la sobre la Ruta, ho és sobre un grup d’amics. He vol­gut mos­trar com es rela­ci­o­nen entre ells i fins a quin punt valo­ren l’amis­tat que tenen. Hi ha gent que va viure aquells anys i en pot par­lar d’una manera més antro­pològica. No era la meva intenció. No he vol­gut posar el nom de dis­co­te­ques, ni de DJ, ni de música con­creta perquè no era el que m’impor­tava per a aquesta novel·la.”

El que volia era escriure sobre un moment de la vida en què “els amics són el pri­mer i surts molt de festa”. “En aque­lla època, en con­cret, se sor­tia molt de festa en un con­text on hi havia un movi­ment con­tra­cul­tu­ral molt potent, que és el que va ser la Ruta del Baka­lao.”

Tot i que no sigui la intenció de l’obra, Viñas es va voler infor­mar sobre la Ruta per saber quin ter­reny tre­pit­java. “Em vaig docu­men­tar molt, no d’una manera obses­siva perquè no volia que tot el que aprengués sortís a la novel·la. No m’agrada quan l’excés d’infor­mació satura un argu­ment de ficció. Tot i això, vaig lle­gir lli­bres de Luis Costa i de Joan Ole­a­que i vaig veure tot de docu­men­tals. Volia saber com es veia la Ruta des de fora i, també, des de dins.”

El gruix dramàtic, doncs, és la relació entre els amics, nois i noies. I aquesta part surt de la ima­gi­nació, sos­tin­guda per les pròpies experiències, de l’autora. “Tot ha estat molt de collita pròpia. Sor­tir de festa és sor­tir de festa, les cir­cumstàncies i el con­text eren dife­rents, però tot­hom sabem què passa un dia de res­saca: aque­lla bajona, et tro­bes mala­ment, hi ha un cert declivi emo­ci­o­nal... A més, sé molt bé com és la vida al poble, com és la vida quo­ti­di­ana en una loca­li­tat molt peti­teta...”

Viñas ofe­reix un retrat acu­rat d’una porció –sobre­tot geogràfica­ment– d’una gene­ració con­creta en uns pai­sat­ges emo­ci­o­nals molt específics.

“Ara mirem enrere i la Ruta se’ns fa una cosa molt bèstia, perquè el con­text ho per­me­tia. La consciència sobre els efec­tes de les dro­gues era gai­rebé ine­xis­tent i si conduïes amb deu com­bi­nats alcohòlics a la sang, segu­ra­ment no t’atu­rava ningú a la car­re­tera per fer-te bufar. Tot això ara és molt dife­rent, però el des­encís de l’edat i les cir­cumstàncies sí que són molt simi­lars.”

“També és dife­rent que la gene­ració dels meus pares no s’havien de pre­o­cu­par per si podrien pagar una casa, perquè nor­mal­ment, en un poble, tot­hom ho podia fer. En canvi, una part del meu grup de per­so­nat­ges veiem que estan fent pro­jec­tes de vida seri­o­sos, tenir fills, com­prar cases... La majo­ria de gent de la meva gene­ració les passa putes per poder com­prar una casa, si és que poden, i en ciu­tats com Bar­ce­lona, no pots ni pagar un llo­guer”, refle­xi­ona l’autora. “Però les dues gene­ra­ci­ons sí que com­par­tim aquest des­encís vital, una certa deso­ri­en­tació”, afe­geix.

A Les clos­ques, el pes de la família era molt impor­tant. A Aquí baix, no tant, té més pes l’amis­tat. “M’interes­sen molt, igual­ment, les rela­ci­ons fami­li­ars. En aquest lli­bre també les toco, però molt més les rela­ci­ons d’amis­tat perquè, per mi, és molt impor­tant, sem­pre ho ha sigut i la valoro molt. És una relació molt dife­rent de les altres que tenim, és molt més incon­di­ci­o­nal. La família no la triem i a una pare­lla no li aguan­tes tot el que li aguan­tes a un amic... Als amics els tries i penso que som més fidels i més tole­rants en una relació d’amis­tat que de pare­lla.”

També escriu de la feina precària, de la vida de poble, del veïnatge, que et pot donar un cop de mà però també ser claus­trofòbic. “La vida al poble és molt dual perquè et poden aju­dar però també vigi­lar; de seguida tot­hom ho sap tot. Un vida rural que des de la ciu­tat es té una mica ide­a­lit­zada. Pot ser molt bonica però, a vega­des, també com­pli­cada, i volia mos­trar això.”

“En aque­lla època molts dei­xa­ven els estu­dis per posar-se a tre­ba­llar i gua­nyar força diners i ràpid, que després es gas­ta­ven a la Ruta, que és el que els interes­sava de veri­tat.”

I Viñas també ens parla de la mater­ni­tat. “Ja tocava el tema a Les clos­ques i en aquesta ho faig a través del per­so­natge de l’Úrsula, que està emba­ras­sada gai­rebé tota l’obra –molta gent m’ha dit que ha patit veient-la de festa per la Ruta!–. He inten­tat no jut­jar els meus per­so­nat­ges i ella viu l’embaràs i la mater­ni­tat com bona­ment pot. És una dona molt forta, molt inde­pen­dent, amb un caràcter molt específic que dia­loga molt bé amb el de la pro­ta­go­nista. A més, la mare de la pro­ta­go­nista no prac­tica una mater­ni­tat del tot orto­doxa. Les mater­ni­tats una mica estra­nyes sem­pre apa­rei­xen, en el que escric.”

L’estil és molt deta­llista sense arri­bar a resul­tar exces­siu, amb can­vis d’escena brus­cos i, alhora, natu­rals. I una bona col·lecció d’imat­ges molt cre­a­ti­ves per trans­me­tre estats d’ànim. “El que tenia molt defi­nit era el per­so­natge i la veu de la pro­ta­go­nista, de la nar­ra­dora. La resta del grup tenia algu­nes idees de com volia que fos­sin, tots dife­rents però que, alhora, fun­ci­o­nes­sin junts, però els vaig anar cre­ant sobre la marxa”, asse­gura Viñas, que escriu sense un guió previ. Tot va fluint segons va escri­vint, les tra­mes, pai­sat­ges i fins i tot el final. Unes tra­mes que rees­criu i reta­lla molt, abans de donar-les per bones.

“Pel que fa a l’estil deta­llista, suposo que em ve de les meves pre­ferències com a lec­tora. M’agrada que quan m’expli­quen una història, si surt una habi­tació, saber com és; si els per­so­nat­ges men­gen, saber què estan men­jant. No m’agrada que els per­so­nat­ges esti­guin com bolets en espais que no iden­ti­fico. Com interac­ci­o­nen amb els espais i els pai­sat­ges, diu molt dels per­so­nat­ges. En aquests pas­sat­ges des­crip­tius en què pot­ser no hi passa gaire acció, és quan conei­xem més els per­so­nat­ges”, opina Laia Viñas.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.