Cinema

Festival de cinema de sitges

Quan els rics no només ploren, sinó que moren

Gal­der Gaz­telu-Urru­tia (Bil­bao, 1974) va irrom­pre per la porta gran del cinema de ciència-ficció amb El hoyo (2019), un film que va esde­ve­nir un dels fenòmens més impor­tants de Net­flix quan en plena pandèmia el públic bus­cava eva­dir-se a través de les pla­ta­for­mes. També va gua­nyar el premi a la millor pel·lícula del Fes­ti­val de Sit­ges. Ara hi torna per pre­sen­tar la seva nova pel·lícula, Rich flu, que s’estre­narà al gener, coin­ci­dint en el calen­dari pre­ci­sa­ment amb l’estrena d’El hoyo 2 a la mateixa pla­ta­forma. Dos pro­jec­tes més ambi­ci­o­sos, però tots dos, nova­ment, carac­te­rit­zats per fer ús del gènere de la ciència-ficció per esbos­sar grans crítiques soci­als.

Cen­trant-nos en Rich flu, es tracta d’un thri­ller distòpic pro­ta­go­nit­zat per Mary Eli­sa­beth Wins­tead que gira el mitjó, cap­gi­rant les tor­nes de com rut­lla el món, des­plaçant els que estan a dalt domi­nant-lo cap a baix i, aquests, cap amunt. Una sàtira revo­lu­cionària que ni Marx ni Engels hau­rien somiat fer rea­li­tat per molta uto­pia que escri­vis­sin, en canvi sí un gra­pat de guio­nis­tes amb l’habi­tual David Desola al cap­da­vant, a par­tir de l’apa­rició d’un virus letal que només infecta aquells amb més recur­sos, mega­mi­li­o­na­ris que trac­ta­ran de des­fer-se de les seves rique­ses i per­ti­nen­ces. Només hi ha un pro­blema: és que ja no hi ha ningú que les vul­gui.

Aco­llida amb certa fre­dor pels crítics (el públic la veu­ria al ves­pre), Rich flu demos­tra el talent del direc­tor basc per tirar enda­vant històries engi­nyo­sa­ment per­ver­ses, mal­grat que aquesta vegada segu­ra­ment peca massa de forçar la ver­sem­blança del punt de par­tida i d’un exces­siu dog­ma­tisme.

En pre­gun­tar-li a Gaz­telu-Urru­tia si el seu és cinema polític, res­pon amb una altra pre­gunta: “Hi ha pel·lícules que no siguin polítiques o ideològiques; fins i tot aque­lles que no ho pre­te­nen vols dir que no ho aca­ben sent?” Per ell és impor­tant reflec­tir a les seves pel·lícules tot allò que es debat en l’actual con­text soci­o­e­conòmic, d’aquí que, a més de la lluita de clas­ses i el repar­ti­ment de la riquesa que ha trac­tat en les seves obres ante­ri­ors, amb aquesta volia inci­dir en el tema de la immi­gració, expli­cant en pri­mera per­sona com es pot sen­tir algú que sem­pre s’ha sen­tit impune i poderós quan passa a viure l’experiència traumàtica d’haver de llui­tar per sobre­viure amb res a sobre a la recerca des­es­pe­rada d’un futur millor. “És a dir, cap­gira El hoyo.” I, més que per una ven­jança social, ell ens con­fessa que fa cinema com a teràpia: “Ni que sigui a través de la ficció de forma metafòrica o extra­va­gant si vols.”

A més de la pro­ta­go­nista d’aquesta pro­ducció cata­la­no­basca que s’estre­narà el 24 de gener, hi des­ta­quen els papers de Timothy Spall i Lor­raine Bracco.

En un altre regis­tre total­ment dife­rent, es va pre­sen­tar el docu­men­tal El Mago Pop lands in USA, de Víctor Subi­rana, que recull l’enorme esforç que hi ha hagut rere la com­pa­nyia de l’il·lusi­o­nista català mun­tant el xou de Nada es impo­si­ble a Bro­adway, on va acon­se­guir con­ver­tir-se en l’artista que més recap­tació ha obtin­gut en aquest emblemàtic cir­cuit tea­tral. Molts esforços, ingents, i mol­tes llàgri­mes, per les fites acon­se­gui­des, que aju­den a enten­dre què hi ha rere el feno­men. Dels molts tes­ti­mo­nis que sur­ten, en faríem des­a­parèixer algun per art i màgia, i pel bé de la nar­ració.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia