Cinema

Joana Vital

Néta del Manolo Vital, que va segrestar ‘El 47’

“Fora de la família, la gent no es creia el segrest del 47”

Es fa pública la identificació de les restes de Diego Vital, pare del protagonista del film, que va ser afusellat pels franquistes el 1936

“La pel·lícula és un homenatge als meus avis. És molt emocionant, em falten adjectius per descriure-ho, si he de ser sincera”

Tothom té una relació directa o indirecta amb la pel·lícula, perquè, al cap i a la fi, és la nostra història

“Del dolor que al món no expli­quen”, canta Vale­ria Cas­tro a la bella cançó dels crèdits d’El 47. Aquest tema musi­cal, tota la pel·lícula, jus­ta­ment cer­quen això: expli­car el dolor, la lluita de tota una gene­ració, i retre-li home­natge. També canta: “No se olvida el recu­erdo ni el daño.” Con­necta amb un altre dels temes que toca El 47: la memòria històrica. Ahir es va fer públic que en una mina de Valen­cia de Alcántara (Cáceres) es van exhu­mar i iden­ti­fi­car les res­tes de Diego Vital, pare del pro­ta­go­nista del film, Manolo Vital. L’home que va segres­tar l’autobús de la línia 47 per rei­vin­di­car trans­port públic per a Torre Baró va veure de nen com afu­se­lla­ven el seu pare. No obli­dar el record ni el dany és par­lar també d’això: de la repressió fei­xista i del tre­ball de recu­pe­ració de les res­tes de les vícti­mes enter­ra­des en fos­ses comu­nes. Joana Vital, per­so­natge real que ins­pira la Joana de la pel·lícula, parla amb orgull del seu besavi i el seu avi, de la llarga lluita que ha por­tat a des­co­brir les res­tes de Diego i de l’emoció de veure com la història de Manolo és rebuda amb llàgri­mes i aplau­di­ments a les pro­jec­ci­ons.

La Joana de la pel·lícula neix a prin­ci­pis dels 1960. Quin any va néixer en rea­li­tat, vostè?
El 1976, i el segrest va ser el 1978, jo tenia dos anys. A casa meva era molt nor­mal par­lar d’això. Ara, fora de la família, segons a qui ho expli­ca­ves, no s’aca­ba­ven de creure això del segrest del 47. Lla­vors no ho explicàvem gaire, perquè sem­blava que t’ho esta­ves inven­tant.
I el seu pare, quin any va néixer?
El meu pare va néixer a Bar­ce­lona el 1948. El meu avi va arri­bar-hi abans del seu nai­xe­ment. Pri­mer va viure al Clot i després, com que era un home que neces­si­tava terra, van com­prar uns ter­renys a Torre Baró i van començar a cons­truir-hi. Aquí és on s’ini­cia tota la història d’El 47. És un barri creat per la gent, no per l’ajun­ta­ment.
Com us vau sen­tir, en saber que havien iden­ti­fi­cat les res­tes del seu avi?
Besavi! Era el meu besavi. El meu avi, Manolo Vidal, el pro­ta­go­nista d’El 47, tenia 13 anys quan va escla­tar la Guerra Civil. El 1936 van afu­se­llar el seu pare, és a dir, el meu besavi. Les res­tes no les van tro­bar mai. El que va fer el meu avi va ser pagar rigo­ro­sa­ment durant anys la quota de l’Asso­ci­ació per a la Recu­pe­ració de la Memòria Històrica. Però va morir al 2010 sense saber on era el seu pare. Ell era de Valen­cia de Alcántara, que és un muni­cipi de la província de Càceres. Al poble, real­ment, sí que sabien més o menys on eren les res­tes, no específica­ment les del meu besavi, però sabien on era enter­rada molta gent que havia estat afu­se­llada. El que passa és que era dins d’una pro­pi­e­tat pri­vada que es deia la Finca Cua­dri­llas de Arriba, i a més a més hi havia la mina de Terría. La Dipu­tació de la Càceres ja volia inves­ti­gar per poder exhu­mar totes aques­tes per­so­nes, però com que era pro­pi­e­tat pri­vada, no van poder.
Quan van can­viar les coses?
L’any 2017 van arri­bar a un acord amb els pro­pi­e­ta­ris i van poder fer l’inici de l’exhu­mació, i el 2018 van començar a treure les res­tes. El juliol del 2022 van iden­ti­fi­car les res­tes del meu besavi, Diego Vital Díaz, el pare del meu avi Manolo Vital. Lla­vors, d’alguna manera s’està tan­cant un cicle.
I a més ha coin­ci­dit amb la pel·lícula...
Diguem que la pel·lícula és com un home­natge als meus avis, i a més a més hem tin­gut la sort que quan es pre­pa­rava, hem tro­bat les res­tes del besavi i li hem pogut donar sepul­tura. Ha sigut un procés llarg, però al final el resul­tat ens dona molta pau a nivell fami­liar. Ho hem rebut com un tan­ca­ment d’un cicle molt llarg, ha sig­ni­fi­cat posar les coses al seu lloc, bàsica­ment.
Van tro­bar-lo el 2022, però acaba de sal­tar la notícia. Ja ho sabíeu, però es va fer públic ahir?
Cor­recte. S’hi van tro­bar 48 cos­tos, i el meu besavi va ser dels set pri­mers que van poder iden­ti­fi­car amb l’ADN, van poder vali­dar que era el Diego Vital Díaz. I ara han començat a iden­ti­fi­car altres res­tes, i ho han fet públic. Ha coin­ci­dit amb la pel·lícula. Han apro­fi­tat l’avi­nen­tesa, suposo, per donar més llum i més alta­veus a la notícia.
Com ho va viure, quan ho vau saber?
Va ser jus­ta­ment durant el procés de pre­pa­ració del rodatge de la pel·lícula. El Mar­cel Bar­rena i jo estàvem bus­cant foto­gra­fies i aca­bant de docu­men­tar qua­tre coses i vaig dedi­car un temps a inda­gar sobre aquest tema. Vaig saber que, de fet, qui va impul­sar tot les exhu­ma­ci­ons va ser la Conc­hita Viera, la filla del que va ser l’alcalde de Valen­cia de Alcántara, que també va morir afu­se­llat. I vaig esbri­nar que el Diego, el meu besavi, també tre­ba­llava a l’ajun­ta­ment, era el comp­ta­ble. Arran de tot això i d’aquest tre­ball de l’Asso­ci­ació per a la Recu­pe­ració de la Memòria Històrica, s’ha pogut fer aquesta tro­ba­lla, donar sepul­tura a les vícti­mes i donar pau a les famílies.
Quina importància té tro­bar les res­tes i enter­rar-les per tan­car el dol de la família?
A part de donar pau, com he dit, és una qüestió de dig­ni­tat de la per­sona i de res­pecte per la vida. És molt dur tro­bar les res­tes del teu besavi en un forat i que la família no l’hagi pogut aco­mi­a­dar. És com tan­car aquest cer­cle i que cada cosa esti­gui al seu lloc per fi, tot i que el procés ha sigut molt dolorós. Ho va ser molt per al meu avi en aquell moment.
Les res­tes ja estan enter­ra­des?
Són allà, a Valen­cia de Alcántara, li van donar sepul­tura. Han fet un mau­so­leu per a totes les vícti­mes. Va ser molt emo­ci­o­nant, un acte amb molt de res­pecte per a les vícti­mes. Al final, la vida ho acaba posant tot en el seu lloc, en algun moment. I aquest moment ha estat ara.
He lle­git que el per­so­natge de Manolo Vital a la pel·lícula ‘El 47’ és una bar­reja del seu avi i el seu pare, que es deien igual. És així?
No, el Manolo Vital [inter­pre­tat per Edu­ard Fernández al film] és el meu avi. La Carme [Clara Segura] és la meva àvia, i és veri­tat que era monja. És el per­so­natge de la Joana Vital que és una fusió del meu pare i jo, perquè en rea­li­tat el meu avi Manolo va tenir un únic fill, que és el meu pare [al film té una filla]. Ell em va tenir a mi, que soc Joana Vital, també filla única. Lla­vors, en el moment de por­tar enda­vant aquest pro­jecte, el Mar­cel, que és molt tre­ba­lla­dor, ja tenia un guió mig embas­tat i ell pen­sava que posar-hi una figura feme­nina esta­ria bé. El meu pare està molt malalt, té una malal­tia dege­ne­ra­tiva, no ha pogut par­ti­ci­par acti­va­ment al pro­jecte, i vam acor­dar de fer la fusió dels dos per­so­nat­ges i posar-li el meu nom. Hi ha un ele­ment fic­tici, tot i que està basat en uns fets i per­so­nat­ges reals.
El segrest de l’autobús el va fer el seu avi, doncs?
El va fer el meu avi, sí, sí. El meu avi era con­duc­tor d’autobús de la línia del 47. Va ser ell que va fer el segrest.
Com viviu, l’èxit de la pel·lícula? Hi ha gent que aplau­deix al final de les pro­jec­ci­ons.
És molt curiós perquè el meu pare sem­pre m’havia acos­tu­mat a anar al cinema, era molt cinèfil, a més de lle­gir i escol­tar música, i m’hi havia acos­tu­mat. Jo recordo quan era petita que al final de les ses­si­ons s’aplau­dia, i això es va dei­xar de fer. Lla­vors em va sor­pren­dre molt la pri­mera vegada que vaig veure la pel·lícula, a la pro­duc­tora, i després la première, i altres vega­des que l’he vista, tot­hom aplau­deix i, bé, això és molt emo­ci­o­nant. Vol dir que ha arri­bat a la gent. Quan sur­ten de la pel·lícula, fan comen­ta­ris perquè un té un avi d’aquí, una tieta d’allà, els meus pares de tal lloc... Tot­hom té una relació directa o indi­recta amb la pel·lícula perquè al cap i a la fi és la nos­tra història, d’una manera o l’altra. Són gent que també han for­mat part de Cata­lu­nya i que han aju­dat a cons­truir-la. I això és un orgull, també, per a la família que ja vivim aquí a Cata­lu­nya. És molt emo­ci­o­nant, la veri­tat. No puc dir-te una altra cosa. I jo, per­so­nal­ment, estic plena d’orgull, perquè per mi és un home­natge als meus avis. Em fal­ten adjec­tius, si he de ser sin­cera.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.