Art

art

Meravellosa Alícia al CaixaForum

“Un sense sen­tit deliciós”, van escriure els crítics lite­ra­ris de l’època quan es va publi­car Alícia al país de les mera­ve­lles, el 1865. Des de lla­vors, la huma­ni­tat ha anat caient en bucle per la llo­dri­guera del conill blanc a la recerca del mateix que va viure Alícia: una aven­tura de fan­ta­sia que l’ajudi a enten­dre millor la rea­li­tat i el món de l’ignot. Per què, si no, tants cre­a­dors de tan­tes dis­ci­pli­nes dife­rents l’han neces­si­tat per poder cons­truir els seus pro­pis uni­ver­sos? El Vic­to­ria and Albert Museum de Lon­dres es va inven­tar el 2021 una expo­sició que explorés a fons aquest feno­men cul­tu­ral, i ara fa gira al Cai­xa­Fo­rum de Bar­ce­lona.

A Els mons d’Alícia. Somiar el país de les mera­ve­lles (fins al 16 de febrer), el lema més sug­ge­ri­dor per visi­tar-la és que “tots podem ser Alícia”, sosté Kate Bai­ley, comissària del museu britànic, que com­para l’impacte que ha tin­gut el lli­bre amb Shakes­pe­are i la Bíblia. A la capi­tal cata­lana la mos­tra s’ha adap­tat amb una esce­no­gra­fia immer­siva ges­tada per Ignasi Cristià i amb 25 noves obres (i n’hi ha més de 300), algu­nes de les quals de con­text català, sigui del Dalí que va crear sota l’influx al·luci­na­tori d’aques­tes peripècies sub­terrànies o siguin les il·lus­tra­ci­ons que en feu Lola Anglada per a la pri­mera edició al nos­tre país, del 1927, traduïda per Josep Car­ner, d’un colo­risme que Bai­ley troba magnífic.

Però el viatge comença més enrere, en plena època vic­to­ri­ana. Tot d’una amb un reco­nei­xe­ment al pare de la cri­a­tura, Char­les Lutwidge Dodg­son, més cone­gut per Lewis Car­roll, el seu pseudònim, sacer­dot anglicà i pro­fes­sor de matemàtiques d’Oxford que amb 24 anys va que­dar emba­da­lit per una nena de qua­tre anys, Alice Lid­dell, de classe alta i segura d’ella mateixa. Car­roll era un gran afi­ci­o­nat a la foto­gra­fia i va fer un munt de retrats a la seva menuda musa (alguns de real­ment con­tro­ver­tits). Un bon dia li va expli­car un conte, i ella el va ani­mar a escriure’l.

L’Alícia de carn i ossos també es pas­seja per l’expo­sició. I no només la nena. Ens la tro­ba­rem en una imatge del 1932, octo­genària, poc abans de morir. Aquell any va viat­jar als Estats Units per par­ti­ci­par en un home­natge al cen­te­nari del nai­xe­ment de Car­roll. Van per­dre el con­tacte al cap de res que es publiqués el lli­bre, no se sap exac­ta­ment per què. Sem­bla ser que l’Alícia real no va por­tar del tot bé la fama de l’Alícia de la ficció. Sem­pre va tenir un caràcter fort i era d’ide­als con­ser­va­dors.

Sigui com sigui, no se’n va poder des­em­pa­lle­gar. El seu àlter ego va néixer amb una pila de pans sota el braç. És curiós el mar­xan­datge que va gene­rar, de capses de gale­tes a jocs de taula. Par­lem de la segona mei­tat del segle XIX! El cinema va ser el tram­polí defi­ni­tiu. La pri­mera adap­tació és del 1903, amb efec­tes espe­ci­als rudi­men­ta­ris però sor­pre­nents. Car­roll no la va poder veure perquè havia mort feia cinc anys. Res que s’assem­bli al que faria Dis­ney mig segle després en el film que aca­ba­ria sent el més icònic i que encara dona­ria per a una altra versió estre­nada ja en aquest mil·lenni, amb Tim Bur­ton a la direcció.

Una de les sec­ci­ons més afor­tu­na­des de l’expo­sició és la del sur­re­a­lisme, amb peces excel·lents. Per la lògica de la il·lògica història que viu Alícia, els súbdits d’André Bre­ton se la van apro­piar amb entu­si­asme. “Car­roll és un dels nos­tres!”, va cri­dar més o menys el fun­da­dor del movi­ment d’avant­guarda dels anys vint. Dalí en va que­dar fas­ci­nat, i ja hem dit que al Cai­xa­Fo­rum hi està ben repre­sen­tat.

El segle XX avançava i l’heroïna s’anava mutant sense per­dre mai la seva iden­ti­tat incon­for­mista. Tot­hom volia ser Alícia! Els psi­codèlics i els con­tra­cul­tu­rals dels anys sei­xanta, també. “Alícia era i con­ti­nua sent sinònim de rebel·lia con­tra el poder i con­tra la norma”, remarca la comissària. Era i és un comodí per rei­vin­di­car cau­ses de tota mena, de tots els temps i de tots els llocs (si s’ha traduït a més de 170 idi­o­mes per alguna cosa deu ser); la de les sufra­gis­tes de pri­mera hora i la de les femi­nis­tes d’última gene­ració. Pot adop­tar també la forma d’una japo­nesa dis­fres­sada de manga o la d’un acti­vista pels drets dels negres.

Al Cai­xa­Fo­rum con­vi­uen un munt d’Alícies fil­tra­des pel món de la moda, el tea­tre, la música, els vide­o­jocs, la ciència... “Les ments més cre­a­ti­ves bus­quen la ins­pi­ració en Alícia”, con­clou Bai­ley. I té corda per a estona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia