Música

Crítica

La lucidesa del fum

Lucia Fumero va ofe­rir, el diven­dres 18 d’octu­bre a l’Audi­tori de Girona, un con­cert amè i des­a­com­ple­xat, gai­rebé com una tro­bada ami­cal, pel que era –al menys ofi­ci­al­ment– la pre­sen­tació del seu últim tre­ball dis­cogràfic, el reei­xidíssim Folk­lore: repar­tit en dues parts, la pri­mera corre més ins­pi­rada per la música d’arrel ibe­ro­a­me­ri­cana, men­tre que la segona viatja somnàmbula cap a la sofis­ti­cació i el gla­mur indie anglo­saxó de Muse i Radi­o­head, sense mai per­dre el jazz de vista, és clar.

El públic no era gaire nombrós, però almenys sem­blava prou entu­si­asta, fidel i conei­xe­dor de les pro­pos­tes i ana­du­res de la com­po­si­tora, pia­nista i can­tant nas­cuda a Bar­ce­lona, amb arrels suïsses i argen­ti­nes. Els espec­ta­dors seien a prop dels músics, com­par­tint l’esce­nari i albi­rant el magnífic joc de llums que dibui­xava cali­dos­co­pis i ombres xine­ses sobre el sos­tre i la pla­tea de la sala Mont­sal­vatge. Lucia tam­poc en va roman­dre indi­fe­rent, al·ludint a una audiència “fan­tasma i mis­te­ri­osa” que sem­blava ocu­par aque­lles buta­ques bui­des. Durant tota la vet­llada, es va reve­lar una comu­ni­ca­dora desin­hi­bida i joiosa, però a vega­des massa fru­gal, com si s’adrecés als feli­gre­sos d’una cava de jazz. Men­tre els fums escènics es meta­mor­fo­sa­ven al pujar len­ta­ment cap a la luci­desa dels focus, va invec­ti­var la gent a can­tar, però la timi­desa gene­ral va nodrir resul­tats desi­guals.

Fumero venia acom­pa­nyada del bate­ria Juan Rodríguez Berbín i del con­tra­bai­xista Martín Lei­ton, els quals no va can­sar-se de pre­sen­tar, sobra­des vega­des, al llarg de l’actu­ació. El pri­mer omplia l’espai­temps amb efec­tes sonors donants de pro­fun­di­tat atmosfèrica, men­tre el segon aga­fava oca­si­o­nal­ment una espes­sor massa pro­ta­go­nista amb els solos osti­na­tos, que trans­cor­rent tan­tes notes arri­ba­ven a una (in)certa dis­so­lució erràtica, tant melòdica com nar­ra­tiva. En con­tra­par­tida, el teclat resul­tava a esto­nes massa reco­llit: Lucia el domina holísti­ca­ment, de la capseta de música als aires pun­tu­als de roman­ti­cisme vienès, pas­sant per pai­sat­ges tex­tu­rit­zats i evo­ca­tius, però li fal­tava explo­si­vi­tat, o al menys més efu­si­ti­vat.

Ja des de l’inici, amb les dila­ta­des ins­tru­men­tals Fénix i Tour­ne­sol, el trio va exhi­bir un so com­pacte, suau­ment melancòlic, però no va evi­tar recaure en les temp­ta­ci­ons canòniques del jazz modal ambi­en­tal. És veri­tat que també es van des­gra­nar cançons –bellíssi­mes– del nou àlbum, com ara la pica­resca La bruja, la sin­co­pa­da­ment andina Del amor, la dolcíssima Dre­a­mers Day i la més angosta i agresta Para siem­pre. No obs­tant, van que­dar d’alguna manera rele­ga­des a segon pla –amb mol­tes roma­nent fora de l’esca­leta– en detri­ment dels llargs inter­lu­dis ins­tru­men­tals, quan la indis­cu­ti­ble plusvàlua de Fumero com a com­po­si­tora resi­deix en la capa­ci­tat gai­rebé espontània de cop­sar i hibri­dar en un llen­guatge unívoc i flu­ent el jazz amb altres llen­guat­ges: l’ímpetu de les músiques tra­di­ci­o­nals, el reclam del pop, i encara extres valu­o­sos i fan­ta­si­o­sos com la expe­ri­men­tació vocal i inclús la electrònica. Un mes­tis­satge ric i eclèctic, traduït en un ele­vat poten­cial cre­a­tiu de fines cançons, que va que­dar sub­mer­git i diluït en tanta marea alta jazzística - que tot i així va cedir moments fron­do­sos, com la ino­bli­da­ble i refe­ren­cial Carancho, del pare, el con­tra­bai­xista argentí Hora­cio Fumero.

L’ali­ne­ació aca­ba­ria amb Lo que veo yo en tus ojos, un sen­tit càntic exis­ten­cial sig­nat per Lei­ton, que natu­ral­ment va empren­dre la voca­lit­zació prin­ci­pal, secun­dat per la bar­ce­lo­nina - per qui el so de la veu, deli­cada i xiu­xi­ue­jada, però també poc modu­lada en tes­si­tura, hau­ria d’estar més alt i rever­be­rat durant la ves­prada. Es va seguir encara un bis, que va incloure la mera­ve­llosa i anhe­losa Not­hing, per aca­bar amb Lucia reclu­tant del públic a la can­tant balear Júlia Colom, que va desem­ba­ras­sar bé la veu pel clàssic cubà Mi amor fugaz, de Benny Moré. Tot i que es notava certa des­con­nexió en l’impromptu, va ser­vir per traçar que el camí de les col·labo­ra­ci­ons és con­ve­ni­ent i segu­ra­ment farà bri­llar més la llum de la talen­tosa com­po­si­tora de Folk­lore, de la qual no ens can­sem d’escol­tar els dis­cos.

Lucia Fumero
Auditori de Girona, divendres 18 d’octubre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia