Arts escèniques

TEMPORADA ALTA

Clam per al ballet dels estruços: eclosió reveladora

Mamela Nyamza, balla­rina i coreògrafa de Hatc­hed ensem­ble, rei­vin­dica que els cos­sos del ballet d’El llac dels cig­nes puguin tenir un per­fil d’estruç, que puguin ser diver­sos. Que en comp­tes d’evo­car l’aire i la finor, repi­quin a terra, com ho farien els tam­bors. És la seva fórmula per empo­de­rar la dansa i la cul­tura afri­ca­nes entre les gene­ra­ci­ons més joves, després del seu tra­jecte pro­fes­si­o­nal com a balla­rina i coreògrafa per equi­pa­ments occi­den­tals. I, per reblar el clau, no admet que el públic occi­den­tal lle­geixi aquest espec­ta­cle com un sim­ple entre­te­ni­ment, com un dret bonista a expres­sar-se: ella rei­vin­dica que se’ls jutgi com a artis­tes. La coreògrafa debuta en el fes­ti­val Tem­po­rada Alta amb aquesta peça diu­menge (20 h) al Muni­ci­pal de Girona. L’obra visita el fes­ti­val com a part d’una gira orga­nit­zada per Africa Moment en aliança amb el Fes­ti­val Alkan­tara (Lis­boa).

Deu balla­rins i balla­ri­nes, una can­tant i un músic ini­cien el movi­ment El cigne, de Cami­lle Saint-Saëns. Relle­gei­xen un mun­tatge que Nyamza havia pre­sen­tat el 2007, en for­mat de solo. Ella pres­sen­tia que l’espec­ta­cle no estava del tot aca­bat. I va pen­sar que aquest clam sobre la iden­ti­tat, la per­ti­nença i el gènere podria ser rein­ter­pre­tat en grup, per donar-li més potència i, alhora, per enco­rat­jar veus més joves, a qui els fal­tava reforçar el seu orgull d’artista africà: “Ara veuen que l’obra és alguna cosa més que ballar. Han reforçat la seva auto­es­tima dels cos­sos afri­cans.” Fan pun­tes i ves­tei­xen tutús, sense neces­si­tat d’apla­nar-se els rínxols del pen­ti­nat, acla­reix Mamela Nyamza, satis­feta.

Eclosió reve­la­dora

Hatc­hed sig­ni­fica ‘eclosió’, el moment en què l’ocell trenca l’ou i s’obre a la vida. Els ocells neces­si­ten un temps per reconèixer-se dins del niu, per saber quin és el seu rol. És un temps que neces­sita també la soci­e­tat afri­cana –espe­cula aquesta sud-afri­cana que va rebre for­mació addi­ci­o­nal a l’Escola de Dansa Alvin Ailey de Nova York–, i que també és impres­cin­di­ble per a la cul­tura clàssica occi­den­tal, que conté uns pre­ju­di­cis massa mar­cats. Per això, la inter­pre­tació pretén con­nec­tar amb el públic, empa­tit­zar-hi, a par­tir d’un relat que es va des­ple­gant a mesura que avança la peça. Ella aspira que “siguin tes­ti­mo­nis d’aquest sen­ti­ment”. Els qui l’han vista adme­ten que els ha supo­sat una altra manera de mirar la cul­tura afri­cana. El mun­tatge es veu per pri­mer cop a Cata­lu­nya i també a l’Estat espa­nyol.

En rea­li­tat, Hatc­hed ensem­ble des­borda la dansa clàssica, incor­po­rant-hi l’afri­cana sense pre­ju­di­cis. Hi ha una metàfora cons­tant a par­tir de la situ­ació dels intèrprets i del ves­tu­ari. Els tutús són plens de pin­ces, una pràctica que l’àvia de la coreògrafa feia per anar a esten­dre la roba. Ella, de petita, l’aju­dava, i ha con­ver­tit pen­jar la roba en la trans­for­mació del rol. Les pin­ces “són una metàfora del tre­ball de ballet, però també del tre­ball de la vida”, explica en roda de premsa. Esten­dre unes gavar­di­nes ver­me­lles és el senyal de l’empo­de­ra­ment. A par­tir de lla­vors, aquests per­so­nat­ges veuen que el món es trans­forma. El fil d’esten­dre separa els que s’accep­ten i es rei­vin­di­quen com són d’aquells a qui els falta temps per iden­ti­fi­car-se.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.