Apareix un aqüeducte romà de fa dos mil anys a Sarrià de Ter

Fa dos mil anys (la datació de la des­co­berta balla entre l’I aC i el I dC) un aqüeducte d’un metre de fondària abas­tia una vil·la romana del Pla de l’Horta a Sarrià de Ter (Gironès). Durant aquesta cam­pa­nya han docu­men­tat 18 metres i mig de l’antiga cana­lit­zació. L’aqüeducte cer­ti­fica que la vil·la era impo­nent, perquè com con­creta la direc­tora de l’exca­vació, Ana Costa, les seves dimen­si­ons –més d’un metre de fondària- “s’equi­pa­ren a l’abas­ta­ment d’una ciu­tat més que al d’una residència pri­vada”. En paral·lel, els arqueòlegs han con­ti­nuat exca­vant l’àrea de la vil·la de pro­ducció agrícola. Aquí han tro­bat dues estan­ces noves i objec­tes quo­ti­di­ans com un atu­ell de bronze, un dau d’os o una moneda amb l’efígie de l’empe­ra­dor Sep­timi Sever.

De l’aqüeducte ja se’n conei­xia l’existència, perquè als anys 70 (quan es va des­co­brir el jaci­ment) se’n va tro­bar ves­ti­gis en una finca pri­vada adja­cent als ter­renys on hi havia la vil·la romana. Aques­tes res­tes es van docu­men­tar als anys 90, però la resta con­ti­nu­ava essent un mis­teri. Fins ara.

L’aqüeducte de la vil·la romana del Pla de l’Horta pas­sava soter­rat. “Un aqüeducte és, de fet, una cana­lit­zació que trans­porta aigua; en aquest cas, el que hem des­co­bert està exca­vat a l’argila del ter­reny i n’apro­fita el pen­dent natu­ral”, con­creta la direc­tora de l’exca­vació.

El tram d’aqüeducte que els arqueòlegs de la UdG han tro­bat fa 60 centímetres d’amplada i 1,10 metres de fondària. A mesura que avança en direcció nord, el seu pen­dent dava­lla un centímetre; cosa que per­me­tia que l’aigua cor­regués a l’inte­rior sense estan­car-se. Costa pre­cisa que l’aqüeducte és “una de les pri­me­res grans estruc­tu­res” que va tenir la vil·la del Pla de l’Horta. I de fet, la tro­ba­lla també evi­den­cia quina era la neces­si­tat d’aigua que calia per al seu dia a dia.

L’arqueòloga de la UdG explica que “segu­ra­ment” el tram que s’ha loca­lit­zat al Pla de l’Horta ja es tro­bava més avall del dipòsit cen­tral que rebia l’aigua pro­ce­dent de l’aqüeducte prin­ci­pal que bai­xava de la mun­ta­nya. És a dir, que la seva funció ja era dis­tri­buir-la cap a la zona pro­duc­tiva de la vil·la. Però tot i ser un ramal, Ana Costa posa en relleu que les seves dimen­si­ons són relle­vants.

La direc­tora de l’exca­vació explica que la vil·la romana del Pla de l’Horta tenia fonts orna­men­tals, unes ter­mes pròpies i una àrea pro­duc­tiva potent (on es cri­a­ven ani­mals, hi havia con­reus i s’hi feia tant vi com oli). La hipòtesi dels arqueòlegs és que, més, s’hi podria fer algun altre tipus d’acti­vi­tat que també en neces­sités grans quan­ti­tats. “Per tant, això ens porta a pen­sar que, si con­ti­nuem exca­vant l’aqüeducte, en algun moment tro­ba­rem un espai on la cana­lit­zació desem­bo­qui i veure si hi ha res­tes que ens aju­din a saber-ho”, pre­cisa la direc­tora de l’exca­vació.

Atu­ell, llança, dau i moneda

En paral·lel, durant aquesta cam­pa­nya, els arqueòlegs han con­ti­nuat exca­vant la part pro­duc­tiva de la vil·la romana. Aquí, hi han des­co­bert dues estan­ces (de moment, no se’n pot con­cre­tar l’ús) que els han permès recu­lar en els segles fins a arri­bar a l’època d’August. Va ser ales­ho­res quan la residència pri­migènia que hi havia al Pla de l’Horta (de mit­jan segle I aC) es va refor­mar i es va ampliar amb tota aquesta nova zona de pro­ducció.

El fet que, a diferència d’altres zones, aques­tes dues estan­ces no esti­gues­sin pavi­men­ta­des amb mor­ter ha permès als arqueòlegs anar reti­rant capes de terra i “res­se­guir tota la seqüència estra­tigràfica”, con­creta Costa. Arri­bar fins a les pri­me­res estruc­tu­res els ha fet des­co­brir, per exem­ple, que els antics romans van rea­pro­fi­tar part dels mate­ri­als d’aque­lla pri­mera vil·la resi­den­cial que es va ater­rar per fer el pavi­ment de la nova àrea pro­duc­tiva. També han tro­bat objec­tes de la vida quo­ti­di­ana de la vil·la. No tan sols eines de tre­ball, sinó també tro­ba­lles vin­cu­la­des amb l’oci i el dia a dia dels antics romans (o els seus esclaus).

“En aquest àmbit, al segle II dC segu­ra­ment hi va haver un incendi i tota la teu­lada va caure; això va sege­llar una sèrie de mate­ri­als, que van que­dar col­gats”, explica Ana Costa. Entre els que ara els arqueòlegs de la UdG han desen­ter­rat hi ha un atu­ell de bronze força ben con­ser­vat, la punta d’una llança (rela­ci­o­nada amb la cacera), gra­pes de plom amb què es repa­ra­ven les grans ger­res (dolia) que emma­gat­ze­ma­ven gra o altres pro­duc­tes, agu­lles per sub­jec­tar la roba (fíbules) o peces de metall que for­ma­ven part de les cor­ret­ges dels cavalls.

També s’han tro­bat algu­nes mone­des. En des­taca una, però, on es dis­tin­geix clara­ment l’efígie de l’empe­ra­dor Sep­timi Sever (que va coman­dar l’imperi entre finals del segle II i prin­ci­pis del III dC). I com a curi­o­si­tat, també ha apa­re­gut un dau fet d’os, amb mar­ques geomètri­ques per repre­sen­tar els números (i que segu­ra­ment for­mava part dels pocs moments d’oci que tenien els esclaus).

La cam­pa­nya arqueològica d’aquest 2025 al Pla de l’Horta va començar el 7 de gener i s’allar­garà fins al 14 de febrer. Les exca­va­ci­ons que periòdica­ment la UdG fa al jaci­ment de Sarrià de Ter reben dues fonts de finançament. Per una banda, els recur­sos que aporta el con­veni Gerunda, sig­nat entre la Dipu­tació de Girona, l’Ajun­ta­ment de Sarrià i la uni­ver­si­tat; i per l’altra, els que pro­ve­nen dels pro­jec­tes qua­dri­en­nals de recerca que aporta la Gene­ra­li­tat.