Paisatge sonor

Tots tenim les nostres preferències musicals, però un directe amb Mayte Martín és memòria per a tota una vida. Hi ha veus que són un enllaç amb la veritat més íntima, una forma de contacte únic amb allò tan estrany que acaba produint un estremiment de gratitud. Per això, de vegades, es difícil comprendre que la sala simfònica de l'Auditori de Girona formi uns buits tan insensats i aclaparadors. Però Mayte, conscient del fet, va desprendre una fantàstica ironia, plena d'humor i gràcia: “Cómo se nota que la mitad de las entradas las he comprado yo”.

Al cantar a Manuel és la banda sonora de la vida de Manuel Alcántara, poeta malagueny. És un disc musicat amb delicadesa extrema, sobri, senzill, reblert d'intensitat i calidesa. No és pròpiament un treball flamenc, tot i que n'està tenyit, però no hi trobareu pas els pals típics. Hi viureu el so melancòlic del bolero i el toc del blues més personalitzats i bells. La veu única de Mayte Martín inunda l'espai d'un aire ple d'entristiment i d'intimitat, no en va són poemes autobiogràfics d'Alcántara, que sovint parla de la mort, però ho fa d'una manera especial, en clau d'esperança. No impressiona només la delicada i meravellosa atmosfera creada, sinó que s'aconsegueix una sensació dificilíssima i estranya, atrapar la respiració dels versos, com si un els prengués en llegir-los mentalment. I és que Mayte és pura veritat escènica.

Mayte Martín va començar el concert seguint l'ordre estricte del disc, tocant la guitarra, cosa poc habitual en ella, ja que utilitza molt les mans quan canta. En primer lloc Por la más chica del puerto marcava el to del recital i, de seguida, embolcallada pels músics, excel·lents, va col·locar una veu increïble amb el poema A Miguel Hernández i va provocar les primeres mostres d'entusiasme. Però hi ha temes (Manuel i No sabe el mar que es domingo) que van més enllà del que un s'espera, provoquen una extrema emoció; i mentre sentíem el ressò del mar i les gavines, es tenia la visió de l'aigua i els ocells en llibertat, la sensació d'una brisa de pau, suspesa en l'aire. Així, abstrets, escoltàvem, un rere l'altre, deu dels sensacionals temes, fins arribar als versos finals de Niño del 40 i No pensar nunca en la muerte, meravellosos cants a la infància i vellesa del poeta que van fer posar dret, a l'instant, com tocat per un ressort, un públic que picava de mans i s'exclamava molt emocionat. Ella va respondre amb un parell de bisos, l'últim en solitari, una bulería nostàlgica que cantava de petita, Un cuento para niños. A la fi, un home francament commogut exclamava: ¡Qué garganta de oro que tiene! ¡Bonito, bonito, bonito! ¡Increíble! ¡Qué mujer! ¡Qué garganta de oro!