cultura

Crítica

dansa

El cos com a llar

És molt difícil escriure sobre què va pas­sar dijous a la nit al Tea­tre de Salt. Tot ple­gat reco­nec que no sé si ho he aca­bat de pair. María Muñoz ens va sor­pren­dre amb un espec­ta­cle en el qual no només deixa molt clar que és una balla­rina des­co­mu­nal sinó que a més duu a terme tota una decla­ració artística a par­tir dels mil regis­tres que encarna.

Muñoz se'ns pre­senta com un per­so­natge visi­tant, meta­mor­fo­sada en un conill amb certa cadència còmica, a qui ano­mena Car­na­val, a través del qual acon­se­gueix posar-se a la pell d'una reflexió que va molt més enllà, que forada la consciència de l'espec­ta­dor sense estal­viar ni una gota d'emoció.

Ens ho deixa clar des del prin­cipi a par­tir d'alguna de les fra­ses que van rea­pa­rei­xent al llarg de tot l'espec­ta­cle: “Los nom­bres no son ino­cen­tes, a base de nom­brar­nos con­for­ma­mos un hogar”. Una llar que en el seu cas esdevé el propi cos, un cos que coneix i reco­neix en cada un dels movi­ments que rea­litza. Dansa? Ball? María Muñoz no dansa o balla, es mou amb una geni­a­li­tat que poques vega­des pre­sen­ciem, amb una ener­gia des­bor­dant i amb una meti­cu­lo­si­tat que espanta. Movi­ments gai­rebé imper­cep­ti­bles et fan recórrer amb la mirada l'espai escènic men­tre inten­tes seguir-la, des del dit petit de la mà fins a la sub­ti­lesa de dei­xar caure el cap a un cos­tat. Sense saber ni com et tro­bes en un altre gest, moments de calma i soli­tud, d'escolta nua, en què ella des­plega aquells records que li des­vela el cos. Un canvi de música, i sem­bla viat­jar amb la llum per obrir-se pas a l'escena amb un ritme frenètic, amb un gest ràpid i con­tun­dent.

Com sem­pre, María Muñoz no resta sola en escena. Una música con­creta, algu­nes pro­jec­ci­ons que con­for­men l'atmos­fera i, com no, objec­tes, els mínims i neces­sa­ris, aquells que per algun motiu es rela­ci­o­nen amb ella en secret.

Com deia al prin­cipi, una nit emo­ci­o­nant i sor­pre­nent, durant la qual Muñoz també va explo­rar altres face­tes mai vis­tes fins ara: i és que també va saber fer-nos riure. Tots esta­rem d'acord en què un dels moments àlgids (no l'únic per des­comp­tat) va ser quan va inter­pre­tar aque­lla espècie d'inven­tor-filòsof, un per­so­natge ima­gi­nari que li ser­veix per ser­vir-nos la reflexió, el per què de tot ple­gat des d'una comi­ci­tat ini­ma­gi­na­ble.

Durant tot l'espec­ta­cle acon­se­gueix tre­ba­llar amb les imat­ges a par­tir de dife­rents for­mats, imat­ges que vénen dona­des per algu­nes parau­les, per aque­lla música, per aquell racó del cos que acaba de moure i la trans­porta a un altre lloc. Ulls, buit, fra­gi­li­tat, car­na­val, ten­dresa, cames, volar, avui. Muñoz ens va dei­xar amb ganes de més, sense dubte, de veure-la volar, ahir, avui i demà.

Tots els noms
Creació i interpretació: María Muñoz.
Direcció artística i espai escènic: María Muñoz i Pep Ramis.
Lloc i dia: Teatre de Salt, 28 d'octubre del 2010


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.