Cultura

Crítica

cinema

Trànsit cap a la mort

Abandonant Bangkok, els pares d'Apichatpong Weerasethakul van instal·lar-se com a metges al nord-est de Tailàndia quan el futur cineasta era un nen. Els records d'infància, en part lligats a les activitats mèdiques dels pares, van fer-se presents a Sindromes and a century (2007), la pel·lícula d'Apichatpong anterior a Uncle Boonmee..., que va ser rodada a la mateixa zona rural pobre del nord-est i en la qual un home es prepara per morir a conseqüència d'una malaltia renal. A més, a la bellíssima i sensual Blissfully yours (2002) un jove birmà, immigrant clandestí, pateix una estranya malaltia a la pell. Tot plegat no només fa evident l'obsessió mèdica i pels cossos malalts d'Apichatpong. També apunta la perseverança de la inspiració autobiogràfica en aquelles ficcions que semblen lliurar-se a la potència de la imaginació. Dit això perquè, preparant-se per morir, l'uncle Boonmee rep la visita del fantasma de la seva esposa, morta dinou anys enrere, i d'un fill, que va desaparèixer fa temps a la recerca d'un esperit visible en una fotografia i que retorna amb una aparença simiesca. A partir d'aquí, tant és possible la inclusió digressiva d'un conte sobre una princesa trista, posseïda en un llac per un peix gat fàl·lic, com l'exploració d'una cova en forma uterina que metaforitza el trànsit cap a la mort com un retorn cap a l'origen.

Els vius i els esperits

Tanmateix, també és dels records d'infància d'on surten els fantasmes simples d'Uncle Boonmee...: de pel·lícules populars tailandeses, sèries televisives i còmics amb històries on els vius i els esperits conviuen amb la mateixa normalitat amb què, mentre sopa, l'uncle Boonmee veu emergir el fantasma de la seva dona morta. A la vegada, el micofantasma amb ulls vermells pot fer pensar en el Chewbaca, de La guerra de les galàxies. Apichatpong, però, també homenatja cineastes moderns admirats, com ara Chris Marker i Antonioni, que no són aliens a la presència en el film de la fotografia (i per extensió el cinema) com un intent de captar les traces d'allò que no és evident. Ara bé, la imaginació del cineasta, que poua d'uns records vinculats a un imaginari col·lectiu, tampoc no és estranya a la pervivència d'una cultura animista visible a la resta de la seva filmografia, de la qual només s'havia estrenat a l'Estat espanyol Tropical Malady, a través d'una naturalesa palpitant i a voltes inquietant. A més, pel que fa a Uncle Boonmee..., hi entra en joc el seu interès per la idea budista de la reencarnació.

En tot cas, aquest conte de fantasmes recorda que el cinema és un espai destinat a la convivència entre els vius i els morts. El cine hi renova el seu caràcter espectral, però també la dimensió poètica i plàstica, la llibertat creativa, la capacitat pel misteri i el meravellós i fins una intencionalitat política reflectida en la visió fugaç d'un futur amb joves soldats somrients disposats a reprimir tota diferència.

Crítica a la repressió

Projectant-ho cap al futur, Apichatpong Weerasethakul, que a la vegada li fa dir a l'uncle Boonmee que potser paga pel fet d'haver matat comunistes quan era soldat, apunta cap a una repressió exercida al seu país i que, entre altres, no és aliena als camises roges revoltats mentre el film guanyava feliçment (i per a la felicitat de molts) la Palma d'Or a Canes. Es deixin anar i disfrutin-la.

Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas
Dir.: Apichatpong Weerasethakul. Int.: Thanapat Saisaymar, Jenjira Pongpas, Sakda Kaewbuadee.
Tailàndia-Alemanya-GB-França- Catalunya, 2010.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona