Paco de Girona

Primer de tot, una rectificació: el concert que va oferir Paco de Lucía, dissabte passat a l'Auditori, no va ser el seu debut a Girona, tal com vam informar erròniament el mateix dissabte, amb escassa memòria històrica. Pere Garcia ens recorda que el guitarrista ja va actuar el dissabte 1 de febrer de 1975, al Teatre Municipal de Girona. “Curiosament, l'organitzador d'aquell concert va ser el desaparegut Pedro, que va tenir un bar de tapes a la Força. Però quan va organitzar l'actuació de De Lucía, en Pedro portava el bar del GEiEG, al carrer Albareda. “Jo hi anava cada dia, i l'actuació va ser molt comentada”, rememora Pere Garcia. Gràcies.

En aquell concert de fa 35 anys, es van exhaurir les localitats del Municipal. Dissabte passat, a la sala simfònica de l'Auditori també es van omplir totes les butaques. L'any 75, Paco de Lucía era tot un jove fenomen: a més del seu treball formant un tàndem històric amb Camarón, el seu últim disc en solitari, Fuente y caudal (1973), havia estat un gran èxit de vendes gràcies a una rumba instrumental titulada Entre dos aguas, que encara avui dia no pot faltar en el seu repertori de directe. Dissabte passat, Entre dos aguas va tancar, com a únic bis, el seu concert a Girona, com també ho va fer aquest estiu al Festival Castell de Peralada. De fet, els concerts de Girona i Peralada van tenir el mateix esquema, repartit en dues parts: el guitarrista comença tot sol el concert i va donant entrada progressivament a la resta del seu grup; primer, només amb les percussions d'El Piraña, i les palmes i les veus de Duquende i David de Jacoba i després, ja amb la guitarra d'Antonio Sánchez –nebot i digne successor de Paco–, el baix elèctric del cubà Alain Pérez i la sorprenent harmònica flamenca d'Antonio Sánchez, a qui, per contra, no ens cansarem de repetir que es deixi el teclat a casa. Gràcies a Déu, no va sonar gaire.

La reacció del públic gironí va tornar a ser entusiasta i sorollosa, tant amb Paco com amb els seus músics –als quals reparteix joc generosament en nombrosos solos– i especialment amb el bailaor Antonio Fernández Montoya, el Farruco, germà del popular Farruquito i tota una bèstia escènica. Van ser dues hores d'una gran intensitat i un virtuosisme subtil i elegant, gens acrobàtic. Trenta-cinc anys després, Paco de Lucía va tornar a ser Paco de Girona. I no l'oblidarem, però que torni més sovint.