Una fascinant fantasmagoria

El mot basc aita significa pare. I és a la casa heretada del pare, que també ho va ser dels seus avantpassats fins a remuntar al segle XV, on José María de Orbe ha rodat Aita, un bell assaig cinematogràfic que, en certa manera, és una revisió del tema de la “casa encantada” amb tanta tradició en el gènere fantàstic. La casa heretada, un palau d'origen medieval ubicat en el terme municipal guipuscoà de Murguia-Astigarraga, s'ha convertit en un edifici que, sense perdre la seva forta presència, mostra un aspecte decadent que ha inspirat José María de Orbe a posar-lo en relació amb imatges del cinema primitiu basc que, sotmeses a més a un procés d'oxidació, es projecten a les parets erosionades. L'efecte és d'una fascinant fantasmagoria que contribueix a crear la il·lusió (aquesta realitat tan cinematogràfica) d'una casa habitada pels esperits dels avantpassats o per una antiga memòria que s'escampa per un espai sense mobles ni objectes. Aquesta dimensió fantàstica, que arrela en la tradició mitològica basca per la qual la casa (etxe) és un lloc sagrat i de convivència entre els vius i els morts, dialoga amb una de més realista protagonitzada majorment pel guardià de la casa i el capellà del poble, que s'interpreten ells mateixos dialogant sobre el trànsit de la vida a la mort, però també dels joves que entren al palau de nit. També hi apareixen arqueòlegs i una mestra amb els seus alumnes visitant l'edifici, testimoni de la història del País Basc en els últims sis-cents anys.

Si la casa de José María de Orbe, i dels seus avantpassats, resulta cinematogràficament fascinant es deu en part al treball del banyolí Jimmy Gimferrer, autor de la fotografia d'una pel·lícula que vol contribuir de manera decidida al cinema entès com una experiència estètica. Tenint el seu referent en un llegat pictòric que va de Giotto a Rothko, l'experiència estètica pot derivar a una de mística. En qualsevol cas, paga la pena disfrutar d'aquesta experiència.