cultura

Crítica

teatre

La comedianta

Han pas­sat més de dos mesos, octu­bre i novem­bre han que­dat enrere, i el Fes­ti­val de Tea­tre Tem­po­rada Alta acaba amb la seva folla rotació ver­ti­gi­nosa i amb una gran assistència de públic. De tot el que hem vist, algu­nes coses les retin­drem llarg temps, d'altres pas­sa­ran avall ine­xo­ra­ble­ment, man­tin­drem, però, la gene­ro­si­tat d'alguns impac­tes visu­als mera­ve­llo­sos i espe­ra­rem, jus­ta­ment, un any més, un altre octu­bre per revis­co­lar, de nou, amb el vintè ani­ver­sari d'aquest fabulós pro­jecte tea­tral que, per excel·lència és un etern reco­mençament. Si és que hi som, és clar, donat que en aquest món això del viure va a esto­nes...

Però dis­sabte, lamen­ta­ble­ment, em sen­tia una mica com aquell pobre foll que delira i no sap si el que veu ho veu, perquè el cromo pre­sen­tat al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona a dar­rera hora i que por­tava per oblit Lola, la come­di­anta no era pre­ci­sa­ment un trànsit del mis­teri cap a la matèria escènica. I és que l'acte era un Lorca esbos­sat, tan petit i pri­mi­geni que calia far­cir-lo gai­rebé per com­plet. Jordi Prat i Coll va pre­sen­tar una mena de ball dis­fres­sat, un aigua­bar­reig de recur­sos escènics i estilístics que no entra­ven ni amb calçador, un cosit de par­racs on les cos­tu­res, per elles matei­xes, ja for­ma­ven tres indu­ments a part: el dels actors, el musi­cal i el core­ogràfic. En parau­les seves, ens dóna la ben­vin­guda a una nit de Sant Joan (?), una nit de dis­co­teca boja (?) i una calo­rosa nit d'estiu amb totes les con­seqüències (?), on el diver­ti­ment ini­cial es tenyirà de colors fos­cos i d'ins­tants sin­cers. Tant de bo! Perquè res d'això es va poder veure, sinó més aviat un trígon forçat i embe­gut de musi­queta, fla­men­quito, que inter­pre­tava un matri­moni for­mat per una actriu i un poeta que, per plaer, es dis­tre­ien bur­lant-se d'una pell melancòlica i romàntica de marquès tro­nat. Par­tint del tri­llat doble joc escènic del tea­tre dins el tea­tre, la broma esdevé una vasta i autèntica des­llo­ri­gada.

Des­ta­quen els bai­la­o­res, mos­trant unes entre­tin­gu­des i enjo­gas­sa­des core­o­gra­fies, que varen dis­treure bona­ment el públic, sens dubte el millor de la nit, jun­ta­ment, pot­ser, amb la forçada viva­ci­tat d'un Xavier Ripoll amb prou capa­ci­tat per riure's d'un mateix. En fi, hi ha idees equi­vo­ca­des, errors de con­cepció, mal­grat les sen­ti­men­tals i bones inten­ci­ons que s'hi puguin ves­sar, però el fet és que... bé, anava a dir que pot­ser és una obra extra­va­gant, però em sem­bla que el terme just, havent-la vist, és dir que és flegmàtica i patètica.

Lola, la comedianta
Autor: Federico García Lorca.
Direcció d'escena: Jordi Prat.
Direcció musical: Marina Abad.
Direcció coreogràfica: Belén Maya.
Intèrprets: Marina Abad, Ivan Morales i Xavier Ripoll.
Teatre Municipal, 11 de desembre del 2010.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.