El mite Gruberova

Es notava expectació al Liceu per tornar-hi a veure i sobretot escoltar-hi Edita Gruberova en l'estrena d'una nova producció d'Anna Bolena, l'òpera del belcantista Donizetti. La soprano eslovaca, que aquest 2011 farà 65 anys, és un dels grans mites en actiu del públic del Liceu, que, sobretot des del quart i cinquè pis, l'adora cada cop que hi actua. Tanta és l'adoració, que aquesta cronista no sap què pensar en relació amb la reacció dels espectadors davant de l'actuació de Gruberova en el I Acte i, de manera particular, pel que fa als intensos aplaudiments que la soprano va rebre un cop va sortir de l'escenari després de la primera trobada amb la Seymour, que, ja festejada per Enric VIII, és la seva rival aleshores ignorada. La soprano havia cridat més del compte i, per moments, semblava ofegada. Per què tant d'aplaudiment? Per animar la diva amb la consciència que havia d'afrontar reptes duríssims? O per què el fanatisme, tan operístic, havia obrat el miracle de no fer audibles els possibles efectes del pas del temps en la seva veu?

El duet, entrat el II Acte d'Anna Bolena i Jeanne/Giovanna Seymour va demostrar que en aquell escenari hi havia una presència magnífica, la de la mezzosoprano lituana Elina Garanca, que va exhibir una veu bellíssima i plena tendent a la perfecció en la línia de cant. Garanca va triomfar merescudament interpretant la complexa Seymour, personatge turmentat entre el sentiment de culpa vers Bolena, la pulsió amorosa cap a Enric VIII i l'ambició de poder i de fama. També va aprofitar les seves oportunitats el tenor nord-americà Gregory Kunde, que va substituir Josep Bros, malalt, en el paper de Percey, el dissortat enamorat d'Anna Bolena. Gruberova, però, tenia un trumfo a la mà: L'escena de la bogeria de Bolena que precedeix el final de l'òpera. I aleshores va estar sublim, commovedora, jugant sàviament i sensiblement amb la seva veu, fins i tot quan, per exigències de la posada en escena, va haver d'estirar-se damunt les escales que el director d'escena Rafel Duran, a través de l'escenografia de Rafel Lladó, va col·locar com a símbol del poder. Allò va ser el deliri, que, per una vegada, va fer que el públic fos condescendent amb una proposta escènica que, de fet, no s'atreveix més enllà d'una intemporalitat que apunta cap al present quan les escenes són reproduïdes a través d'un circuit d'imatges relatives al control que pot exercir el poder. Duran, que hi posa uns corbs inspirats en aquells que són a la torre de Londres on va ser executada la segona esposa d'Enric VIII, ha volgut fer una reflexió sobre les conseqüències de l'ambició de poder que també va malmenar Anna Bolena, tot i que la interpretació de Gruberova la manté com una dissortada heroïna romàntica.