Foc als dits

No se li va esborrar el somriure a Bernat Font quan es va adonar que la data de presentació del seu primer disc al Jamboree, The Shout (Switt Records), coincidia amb partit de Champions televisat del Barça. Amb idèntica temeritat, aquest pianista de 21 anys s'ha apropiat un segle de tradició jazzística per dir la seva amb una naturalitat sense complexos. Amb el padrinatge d'un mestre del swing modern com Ignasi Terraza, propietari del segell que l'ha posat en nòmina, Font es va plantar a l'escenari en companyia del vigor rítmic que sempre sosté el contrabaix d'Ivan Kovacevik i de l'eficiència –més esmorteïda– de Martí Elías a la bateria. Cobert amb barret de copa i projectant unes ganes d'agradar que convidaven al contagi, el músic va anar repassant els temes del seu impecable debut discogràfic. La majoria –nou d'onze–, composicions d'autoria pròpia que beuen directament de les fonts primigènies del gènere i que s'enfilen per derivacions bordes com ara el boogie o el rythm & blues. El més excitant va ser constatar la forma i el concepte amb què Font ha assimilat aquest llegat per expressar-lo amb un dits que semblen treure foc en el seu recorregut pel blanc i negre de les tecles. Són moltes les virtuts i poderós el potencial que fan de Bernat Font una de les revelacions més prodigioses dins l'escena del jazz català dels darrers temps. Convindrà seguir-lo de ben a prop.