Cultura

Crítica

òpera

Un nou líder

Església, exèrcit i capital. Aquests són els pilars que cal refermar sense miraments quan el caos amenaça l'ordre establert, si cal confiant en un líder carismàtic. Aquesta és una de les més terribles conclusions del brillant i suggestiu muntatge de Parsifal que signa Claus Guth, convertint el que semblava una disputa familiar sobre una herència mal assumida en un advertiment sobre la deriva totalitària. El director alemany es mou com el peix a l'aigua en aquestes arquitectures tancades comunes als seus millors muntatges (Der fliegende Holländer a Bayreuth, Le nozze di Figaro a Salzburg), espais burgesos que amaguen secrets i mentides i que aquí prenen forma en l'impactant decorat giratori de Christian Schmidt.

Es podrien detectar ecos tangencials de la producció de Stefan Herheim a Bayreuth (l'Alemanya d'entreguerres), però Guth centra molt més la mirada, tot mantenint-se força fidel tant a l'argument wagnerià –hi ha llança, grial i altres elements típics de la trama– com al fil genèric d'una història de purificació i renovació que adopta, tanmateix, una ressonància ben diferent. A la soldadesca traumatitzada, reclosa en un sanatori no gaire llunyà al de La muntanya màgica de Mann (preciosa imatge del cor embadalit escoltant una gramola), es contraposa la sensualitat despreocupada de les flappers anys vint. La dicotomia serà resolta per un més aviat rellucant Parsifal, per a major satisfacció d'un Gurnemanz capellà que, fent honor a la seva condició de narrador, pren nota de tot. El cor marcialment arrenglerat aclama el nou líder, però Kundry, sabedora de què ve després, prefereix agafar la maleta, mentre Klingsor i Amfortas es reconcilien en un final no sabem si irònic o anticlimàtic.

L'excel·lència escènica va anar acompanyada de l'excel·lència musical. La versió de Michael Boder va ser de respiració àmplia, curosa amb la fusió tímbrica de l'última òpera de Wagner, atenta a la gran estructura sense descuidar els detalls, sense dèficit ni de tensió ni d'encís (la seducció de Kundry, la música de Divendres Sant). L'orquestra del Liceu es va confirmar com un conjunt bipolar: després de la mediocritat en una obra de menor risc (Anna Bolena), el repte parsifalià la va estimular força més, mentre que el cor masculí està més en forma que el femení. Amb la seva peculiar veu blanquinosa, Klaus Florian Vogt va ser un Parsifal d'irreprotxable fraseig i actitud dramàtica; Anja Kampe es va entregar sense reserves en una Kundry abrusadora; Hans-Peter König era un Gurnemanz de poderosa eloqüència; Alan Held, un Amfortas de penetrant angoixa; John Wegner, un Klingsor ajustat, mentre que Ante Jerkunica aportava una inhabitual salut vocal al moribund Titurel. Una gran funció wagneriana.

Parsifal, de Wagner
Director: Michael Boder
Gran Teatre del Liceu, 20 de febrer.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a