Sense tensió dramàtica

L'Auditori de Girona ha programat per primera vegada la Simfonia núm. 9 en re menor, Op. 125 ‘Coral', una de les obres més importants de la història de la música occidental, que va ser introduïda per Xavier Paset.

Composta a partir del to heroic recobrat de la seva Tercera simfonia, la Novena, emmarcada en el seu tercer període creatiu, caracteritzat sobretot per l'abstracció, és una simfonia de contrastos i dissonàncies on Beethoven plasma la vertebració d'una nova manera de tractar el material musical.

Els primers tres moviments (Allegro ma non troppo, un poco maestoso, Scherzo i Adagio) culminen en l'innovador i excepcional finale (Presto – Allegro assai), el qual s'inicia amb un recitatiu instrumental i amb cites dels moviments precedents, i que remet, en la seva imaginativa concepció, al formidable passatge que precedeix la fuga de la Sonata per a piano Op. 106 ‘Hammerklavier'.

El tema de l'alegria, introduït per violoncels i contrabaixos, desenvolupat amb la tècnica de la variació, va guanyant intensitat i desemboca en l'aparició de la veu humana per primera vegada en una simfonia, amb quatre solistes i cor mixt que canten els coneguts versos de Friedrich von Schiller.

Sir Neville Marriner, al capdavant de l'Orquestra de Cadaqués, va presentar el resultat d'una lectura que destacava l'estratificació dels plans sonors i que, en aclarir la textura, va deixar al descobert imprecisions en els atacs i les transicions.

En general, sobretot en els moviments instrumentals, es va a trobar a faltar la tensió dramàtica que catapulta la introspecció i l'explosió de la música de Beethoven, i tot i el bon comportament de l'orquestra es va notar que la formació, segurament per la seva idiosincràsia, no estava del tot compenetrada. Tot i alguns desequilibris dinàmics entre les veus i els instruments, l'últim moviment va ser intens i va arribar amb nitidesa i energia als oients.

L'Orfeó Català va cantar amb força i convicció. i els solistes, amb la substitució de la soprano Barbara Bonney per Raquel Lojendio, van enriquir el conjunt amb el contrast tímbric de les seves veus i van contribuir a fer que la interpretació proposada per Marriner connectés amb el públic.