Cultura

l'entrevista

“El Museu del Rock serà el meu últim gran projecte”

Aquest nou Museu del Rock suposa la culminació d'un somni personal?

És l'ultim gran projecte de la meva vida. Vaig començar com a periodista, després com a promotor de concerts amb el Gai Mercader, més endavant vaig entrar a Catalunya Ràdio amb el Tarda Tardà i d'aquí va néixer la Fira del Disc, a la qual vaig dedicar vint anys, i ho vaig deixar per aquest projecte. I ho vaig fer perquè crec que el rock també mereix un museu, ja que és una disciplina de l'art que a Europa no s'ha contemplat. I volia fer-ho mitjançant la meva col·lecció privada.

És, per tant, un projecte que pretén reivindicar el rock com a cultura, en majúscules?

Exacte. El rock ha identificat un munt de generacions, i com altres expressions del món de la cultura i de l'art, no té data de caducitat. Cada dia hi ha més exemples que reforcen això que estic dient, i per això mereix tenir un espai museístic on se'l tracti com a tal.

En un moment com l'actual, en què la música en format digital ha revolucionat un sector, quin rol pot jugar aquest equipament?

Internet ha fet que més gent de tot el món tingui accés a més música, i de manera més directa, simple i fàcil. Ja s'està acabant la dictadura de les companyies discogràfiques, els artistes se senten més alliberats i els consumidors tenim accés a més música i de més maneres. I en un moment en què el rock està més a l'abast de tothom, la presència d'un museu com aquest a Catalunya reforça aquesta tendència.

Però la compra on line no està eliminant el caràcter mitòman de la música?

No, perquè s'estan reeditant vinils, i aquest ni molt menys s'està convertint en una antiguitat com ha passat, per exemple, amb el casset.

Llei Sinde, sí o no?

Jo estic més a prop de les tesis de l'Álex de la Iglesia, i no per amistat personal. Posar-li portes al mar és molt difícil. S'ha de donar via lliure a la creació, i que siguin els artistes els que controlin la seva pròpia obra. La feina de les discogràfiques s'haurà de reinventar d'alguna manera, però els artistes estan molt més alliberats i això acaba beneficiant-nos a tots els que consumim música.

Com veu l'actual panorama musical català amb el boom de grups com Manel?

Manel i grups com Els Amics de les Arts estan fent una feina notable i ens estan fent un gran favor. Gràcies a ells, en segons quins indrets es redescobrirà música en català que es va fer i que és molt interessant. L'únic que hi trobo a faltar és una mica més de rock. Jo sóc encara de Sopa de Cabra, però és una qüestió del meu gust musical.

O sigui, que hi hagi una bona guitarra que rasqui.

Efectivament [riu], i cançons amb molta trempera i participació.

I després d'aquest projecte, què?

Ara surto d'una operació a cor obert molt seriosa, i no és la primera vegada que em trobo en situacions delicades de salut. Ara m'agradaria poder disfrutar del que no he pogut. Vull tenir més estona per llegir, escriure o per escoltar els centenars de CD que tinc per escoltar. Crec que m'ho mereixo.

La passió per la música, però, no es perdrà, no?

Mai, jo porto rock a les venes en lloc de sang. Sempre hi continuaré vinculat. No puc imaginar la meva vida sense el rock.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Sopa de Cabra, Miki Núñez i Judit Neddermann actuen per ‘streaming’ en un programa del Festival Strenes

Barcelona

Mor Luis Eduardo Aute

Madrid

La màgia dels autors visionaris

Barcelona
El Conte
Xavier Cortadellas

El jeroglífic

El ‘soulman’ senzill

BARCELONA

La Bisbal demana cançons per a la gent gran de la residència municipal

la bisbal d’empordà

La realitat de la pandèmia amb ulls d’autor de ficció

Barcelona

Arxivar els records de la Guerra Civil

Torroella de Montgrí

El conservatori continua l’activitat

Girona