Cultura

música

Crònica

Bisbal es fa gran

David Bisbal (Almeria, 1979) no va decebre dissabte a Cap Roig. De fet, això ja era difícil. Tenia davant seu un públic totalment entregat i disposat, si calia, a passar-se mig concert dret –i més quan tot són grades–, seguint el ritme frenètic del Bisbal de sempre. Però no va ser el cas. Almenys no del tot. Aquells que volien veure el Bisbal de la “patada”, el de sempre, el dels moviments llampec potser, i només potser, van quedar una mica desconcertats. Si més no al principi. Perquè després es van entregar. Només mirant –o escoltant– la mare que tenia al darrere –amb nen d'uns deu anys inclòs– en vaig tenir prou. “Llamp de llamp de rellamp de contrallamp!”, com aplaudia la groupie!, perdó, la fan. Feia més soroll que el gran percussionista i trompetista de l'escenari. Magnífics els músics, per cert. Extraordinaris. No es pot fallar amb un planter de suport com aquest. I, a més, Bisbal és tot un artista. Tot rodó.

Perquè Bisbal, i ara anem al gra, sembla que es vol fer gran. Aquesta és, si més no, la percepció que dóna voler fer espectacles de tipus més intimista, que aposten per l'acústica –impressionant la introducció de guitarra clàssica–, el ritme més jazzístic i el bolero. Volent captar un altre públic més que el clàssic adolescent, ja m'enteneu. L'artista va ser honest, a més de simpàtic i proper, i no va voler enganyar a ningú. Va deixar clar que el concert que presentava a Cap Roig volia ser un viatge en el temps per cançons d'amor, sense oblidar el rock andalús. I és que la seva terra, Andalusia, pesa per al cantant. Va començar el concert amb Almeria. I reprenent el tema romàntic, el marc també apuntava maneres: canelobres, una butaca al lateral dret –per on va fer l'entrada i es va asseure a escoltar el guitarra–, i un tamboret al mig. No m'interpreteu malament: és cert que es volia donar un aire romàntic, però va ser tot molt sobri. No feia mal d'ulls. Va ser un espectacle en què Bisbal va anar d'autor, interpretant peces amb lletra seva, com ara Me derrumbo, Como la primera vez, Cómo olvidar o Besos en tu boca, en una primera part, com dic, molt més íntima que la segona. A vegades, d'un romanticisme d'alta volada. Només calia escoltar ressonar per la grada “Te quiero dijiste / muñequita linda / de cabellos de oro / de dientes de perla / labios de rubí”, de la grandíssima compositora mexicana María Grever (1884-1951), o En un rincón del alma, del també magnífic i encara actiu Alberto Cortez. A la segona part, l'ambient ja es va escalfar, tot i que va tenir temps de cantar Serrat amb la peça Lucía, que ja va tocar al Bisbal Live –per cert, recomanem la versió d'Astor Pizzolla, que la va convertir en tango–. El final del concert ja va ser més vibrant, una concessió amb el Bisbal de sempre, amb Al Andalus o Sin mirar atrás, on el públic s'hi va bolcar. Final definitiu, amb Silencio i tres bisos: Y si fuera ella, Mi princesa i Esclavo de sus besos. Un espectacle, doncs, que va saber dosificar els ritmes i els tempos. Final amb salutació de Bisbal a Lucrecia i al també grandíssim, i manlleuenc, Pep Poblet. Tot rodó, com ja hem dit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Entre els insectes i la ficció

llançà

Jaume Geli i les ‘23 espines’ que en van ser 200

Girona

Retorn als orígens

parís

Tan dur com bonic

Barcelona
Un tast de...
‘El teu gust’, Isabel-Clara Simó

Obra pòstuma de Simó

L’atractiu intacte de Dalí

Figueres
calonGE

Di-versiones, amb llibre i pregó

CARLES CASANOVAS
VEU, GUITARRISTA I DIRECTOR MUSICAL DEL GRUP D’HAVANERES PORT BO

“A Cuba és curiós que no coneguin l’havanera tot i que va néixer allà”

calella de palafrugell

Lluís Molinas fa un repàs a la seva vida a ‘Tot recordant’

Palafrugell