Dues desaparicions

Jordi Dauder tenia un cert aire d'actor britànic: un senyor –per cert: tot un senyor!– capaç d'harmonitzar l'excel·lència en el seu ofici més reconegut, el pes intel·lectual i el compromís ideològic –un compromís que, fins als últims moments, ell transformava en acció–. Dies després de la seva mort, Marcos Ordóñez em subratllava que Dauder potser havia estat una de les poques persones autènticament d'esquerres que havia tingut el privilegi de conèixer. Els meus pares sempre el recordaran com l'Eudald Balcells de Poble Nou i com el Mateu Montsolís de Nissaga de poder. A mi m'hagués agradat preguntar-li per l'experiència d'haver estat dirigit (o, potser, no dirigit) pel Michel Houellebecq de La posibilidad de una isla (2008), però ja no serà possible. S'ha parlat poc, en els obituaris que se li han dedicat, de la seva condició d'escriptor, amb novel·les de caire tan militant com El estupor. Un servidor fins i tot desconeixia que havia tingut un punt de contacte amb Dauder, que havia coordinat la revista Quimera, a la redacció de la qual jo vaig anar a parar quan un altre ésser excepcional que ens va deixar massa d'hora, Juanjo Fernández, estava donant a la publicació un bany d'irreverència i modernitat. Quan un repassa la filmografia de Jordi Dauder es troba amb una cartografia plena de notables punts cardinals –Pere Portabella, Vicente Aranda, Jaume Balagueró, Agustí Villaronga, Javier Fesser, Ken Loach–, però també lamenta que la llista no estigui sempre a l'alçada del talent d'aquest actor/escriptor/activista/pensador.

L'últim nom d'aquesta llista –el de Ken Loach– va propiciar el meu únic contacte directe amb Dauder. Tot va començar com a enfrontament. Jo havia escrit una crítica no gaire amable sobre una pel·lícula de Loach –En un mundo libre (2007)– i Dauder, que no apareixia en el repartiment, però continuava mantenint una estreta relació amb el cineasta, va reaccionar amb un text que va penjar en el seu bloc. Vaig sentir l'impuls de respondre, bàsicament perquè sentia que rebre una esbronc de Jordi Dauder era com rebre l'esbronc d'un pare a qui un aspirava a agradar. Probablement, havia expressat malament que el meu problema amb el cinema de Loach no era ideològic, sinó formal (el seu didactisme) i Dauder m'havia pres com paradigma d'una crítica neoliberal. Dauder em va donar una lliçó: ell havia treballat a prop de Loach i no tenia cap dubte sobre la coherència militant del director. Va ser una discussió civilitzada, una discussió amb un mestre. El cinema que fa Loach en els darrers anys continua sense agradar-me, però després d'aquella discussió virtual intento evitar una cosa que sempre ens hauria de fer fàstic: que el prejudici vagi al davant de la generositat.

Aquestes setmanes hi ha hagut una altra pèrdua importantíssima: la de George Kuchar, un dels bessons Kuchar, pioners d'un cinema underground nord-americà que es nodria en les fonts de la cultura abissal, des de les novel·les pornogràfiques de quiosc que devorava el seu pare fins als pitjors títols del cinema de sèrie Z (terror, ciència-ficció i pèplum inclòs). Els germans Kuchar varen ser una de les influències essencials de John Waters, que va passar de l'underground a (més o menys) l'acceptació del mainstream. George Kuchar mai no va voler sortir de l'underground: en la seva filmografia –integrada per curts i mig metratges– no hi ha cap títol que pogués ser ni mitjanament assimilat pels circuits d'exhibició comercial. Feia anys que transmetia la seva llibertat i el seu coneixement als alumnes d'una escola de San Francisco. Era, també, un activista, un home que creia en l'acció i el compromís individual per transformar la realitat.