cultura

Crítica

teatre

Circus

Ingènua­ment pen­sava que la mort era la prova exacta que som éssers ridículs, i que, ben mirat, aquesta tenia si més no l'avan­tatge tran­quil·lit­za­dor de pro­duir silen­cis llargs i defi­ni­tius. Però ara aquesta esgar­rada teo­ria sem­bla del tot incon­sis­tent. La genial com­pa­nyia Escar­lata Cir­cus va demos­trar que això de morir tam­poc és defi­ni­tiu, que l'alè vital és del tot incan­sa­ble i que desen­fre­na­da­ment per­dura, com Pugi­la­tus demos­tra a la per­fecció. Ara bé, si per con­tra em dieu que sí, que som tots morts, ales­ho­res dei­xeu-me abraçar la huma­ni­tat sen­cera perquè, més enllà de l'anècdota fini­dora, el diver­ti­ment i les emo­ci­ons per­du­ren.

Què és Pugi­la­tus? No ho sé pas. Quel­com per­so­nalíssim. Un ritual. Pro­ba­ble­ment una broma més del dis­tor­si­o­nat i enigmàtic uni­vers estra­fo­lari dels Escar­lata Cir­cus, un altre enginy espar­pi­llant i anti­so­fis­ti­cat d'aquesta fan­ta­sia que pot arri­bar a ser el tea­tre quan fabrica mons paral·lels i n'esborra les línies lògiques, que rebrega un llen­guatge inver­sem­blant i un natu­ra­lisme con­tra­po­sat i absurd, també un humor ama­ble, amb brolls escla­tants, però capaç d'entris­tar el més rude. Un ceri­mo­nial que sug­ge­reix callar men­tre parla o par­lar calla­da­ment sobre el que no hi ha res a dir. Beckett ado­ra­ria Escar­lata Cir­cus.

Vet­lla mortuòria: públic a les ban­des, un qua­drilàter de fusta al mig, bar­res de ferro a les can­to­na­des, al cap­da­munt qua­tre alta­veus, un sac de boxa dimi­nut, una tova­llola llar­dosa, una esco­pi­dora, una escom­breta, un tro­feu i una safata al damunt amb per­nil lles­cat. Un petit llum penja. Un cadàver rígid, el del Gras, que s'està horit­zon­tal, recol­zant, cap i peus, en dos tam­bo­rets. Música allu­nyada, repe­ti­tiva, com d'un disc rat­llat. El Prim remuga i plora a la sici­li­ana. Inin­tel·ligi­ble. Esplèndida atmos­fera. Ben aviat l'absurd més relle­vant s'enfronta a la mort irre­lle­vant. De fet se'n foten d'aquesta en reviure, se la sublima, se'n gau­deix d'una manera hila­rant, se l'assa­bo­reix perquè té gust de macc­he­roni i per­nil salat, s'hi balla, s'hi com­bat i s'hi juga; final­ment, però, després de veure com aquest parell s'esti­men amb boge­ria, simbòlica­ment, se l'abraça de nou, en un procés de tras­mu­da­ment poètic i mera­vellós. I esde­ve­nen clowns, pallas­sos que moren per estar-se, pro­ba­ble­ment, lluny de la vida. En aquest petit uni­vers tot es va trans­for­mant sense saber com, perquè no hi ha cau­ses apa­rents de res, les coses, sen­zi­lla­ment, s'ale­nen i pas­sen, tot és tan sim­ple i sen­zill com absurd i ama­ble, però des­til·lant una huma­ni­tat que des­borda ten­dresa. No sabria com defi­nir l'estil par­ti­cu­laríssim dels Escar­lata Cir­cus, però ho faré. Per mi han inven­tat “l'estram­bo­tisme poètic”, un collage íntim, hila­rant i acla­pa­ra­dor, capaç de con­tras­tar i con­fi­gu­rar l'arc essen­cial dels més deli­rants estats emo­ci­o­nals.

Pugilatus
Idea, text i interpretació: Piero Steiner i Jordi Aspa.
Auditori La Mercè, 9 de desembre del 2011.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.