cultura

Quadern de teatre

Un balanç sobre el festival Temporada Alta 2011, que tanca una llarga etapa sempre ascendent i plena d'èxits i deixa pas a un futur incert

Llums i ombres

S'ha aca­bat el Fes­ti­val de Tar­dor de Cata­lu­nya Tem­po­rada Alta 2011. El més ambiciós, amb l'oferta artística més equi­li­brada i extensa. Fi d'una etapa. Arri­bada a un cim. Podríem afir­mar que soci­al­ment i econòmica ha estat un èxit rotund, que en con­junt i tea­tral­ment no hi ha res com­pa­ra­ble i que Europa ja no és una uto­pia, gràcies a l'anhel implícit, a l'èxit artístic i a l'enorme com­pli­ci­tat dels espec­ta­dors, paci­ents, fidels i abun­do­sos. A Girona es res­pira un sen­ti­ment de fra­ter­ni­tat que trans­cen­deix i il·lumina el pai­satge de l'escena cata­lana com si estigués a la claror d'una gran foguera. Però qual­se­vol claror des­plega ombres i al cap­da­vall la consciència val més que la super­vivència. Així, doncs, mati­sem, i par­lem del nivell tea­tral exhi­bit, i res d'infa­tuar-se com paons.

Què ha estat artísti­ca­ment Tem­po­rada Alta? En gene­ral hi ha hagut de tot, com és natu­ral, des del superb i extra­or­di­nari al bluf i la medi­o­cri­tat, que també expres­sen alguna cosa; però diria que la línia nuclear que ha defi­nit el fes­ti­val ha estat més que bona. Con­si­dero que han fallat, malau­ra­da­ment, alguns espec­ta­cles fona­men­tals, l'èxit dels quals hau­ria cul­mi­nat la rea­lit­zació d'una l'excel·lència somi­ada.

Cro­no­lo­gia crítica, pare­lla de con­tra­ris o reguit­zell de dis­sonàncies:

Bons: Un fràgil equi­li­bri d'Albee, diri­git per Mario Gas, espec­ta­cle ini­cial del fes­ti­val que ho sug­ge­ria tot i no aca­bava de con­cre­tar gaire res; Hava­nera, el sor­pre­nent labo­ra­tori d'inves­ti­gació escènica en què Rigola va acon­se­guir impli­car actors i públic; José K. tor­tu­rado, un fantàstic Pedro Casa­blanc diri­git per Car­les Alfaro; l'essen­cial Luces de Bohe­mia amb uns bri­llants Manel Dueso i Lluís Soler; Tala de Tho­mas Bern­hard, esplèndid Gon­zalo Cunill; el solc poètic de Nadir, de Quim Espa­nyol; l'home­natge pic­to­ri­colíric que fou Esti­mat Coma­dira; la intriga i el bon afer de Truca un ins­pec­tor; la ingenuïtat sen­ti­men­tal d'Algu­nes per­so­nes bones del Pont Flo­tant; les pro­vo­ca­ci­ons sor­ne­gue­res a Schu­ber­na­cles humits; Canigó, i l'humor fosc de Patrice Thi­baud a Jun­gles.

Regu­lars: la indo­ci­li­tat de Marta Car­rasco a No sé si...; la pal·lidesa de Deli­ca­des; l'anar­quia il·lusa a Els comp­tes de la lle­tera; l'emboi­rada Des­a­pa­re­cer, i la poc enci­sa­dora fre­dor de Molly Swe­e­ney.

Excel·lents: el des­con­cer­tant El Box de Bartís; la mera­ve­llosa Rosa Maria Sardà evo­cant Sagarra; la impac­tant tomba coberta de flors a Pre­pa­ra­tio mor­tis de Jan Fabre; la diver­tida i acrobàtica PSY dels que­be­que­sos Les 7 Doigts de la Main; l'exqui­sida Insomni de Xavier Bobés, i l'inqui­e­tant cor ama­ble de Pugi­la­tus, dels Escar­lata Cir­cus.

Decep­ci­ons: la més sen­tida, Wai­ting room, de Krys­tian Lupa; l'aire antic i fal­se­jat a l'Oncle Vània diri­git per Lev Dodin, i el cor­re­lat de bui­dor estètica de Vic­to­ria Thi­errére-Cha­plin a Mur­mu­res des murs.

Superbs: l'increïble ima­gi­nari en la versió de La tem­pes­tat de Shakes­pe­are a Miranda, de Kor­su­no­vas; el deli­cat, diver­tit i mera­vellós Cris­toph Mart­ha­ler a els Viat­ges de Lina Bögli; l'esplèndida gimnàstica estètica d'A louer dels Pee­ping Tom; la impac­tant i com­mo­ve­dora versió de La gavina de Txèkhov, Los hijos se han dor­mido, de Daniel Vero­nese, i l'esplèndid Enric V dels Pro­pe­ller.

Blufs: la des­ca­rada i lamen­ta­ble con­cessió a la taqui­lla que suposa Els juga­dors de Pau Miró, i la mani­o­bra repe­ti­tiva, irri­tant i buida de 30-40 Livings­tone per­pe­trada per Sergi López i Jorge Picó.

Des­co­ber­tes: la sen­si­ble, ino­bli­da­ble, ori­gi­nal i com­mo­ve­dora pro­posta de Romina Paula El tiempo todo entero; el sen­sa­ci­o­nal estil nar­ra­tiu dels mexi­cans Lagar­ti­jas Tira­das al Sol a El rumor del incen­dio, i l'inno­va­dor impacte escènic i l'ori­gi­na­li­tat d'El cel dels tris­tos.

Diversió: el dinàmic i ale­gre ambi­ent que ha gene­rat el Tor­neig de Dra­matúrgia, més enllà de l'ambi­va­lent nivell acto­ral i dra­matúrgic.

Fi d'una etapa d'èxit. Arri­bada a un cim. Cul­mi­nació d'un bell pro­jecte. Ara toca rein­ven­tar-se i que el cen­tra­lisme pre­po­tent de Bar­ce­lona per­meti un destí que no n'esbor­ra­lli la gran­desa. Enho­ra­bona i llarga vida al mera­vellós espec­ta­cle que suposa habi­tar Tem­po­rada Alta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.