La literatura segons C. Pujol

Aquestes línies estan extretes d'un projecte de llibre que s'havia d'anomenar Diari d'un traïdor i que ja no escriuré. Les vull dedicar a la memòria del mestre i amic Carles Pujol, en agraïment per les moltíssimes coses que em va ensenyar.

“Carles Pujol impartia l'especialitat de literatura francesa del Renaixement, era això que els francesos diuen un seiziémiste. El professor Pujol era d'una saviesa portentosa, però tenia una manera d'explicar que de vegades resultava innegablement monòtona. Del seu curs, que jo defensava apassionadament davant dels seus detractors, que eren també els més mediocres de la classe, recordo sobretot una cosa: ens va explicar que fins feia uns anys els genis indiscutibles de la poesia francesa del Renaixement havien sigut els poetes del grup de La Pléiade, sobretot Ronsard i Du Bellay, però que últimament els crítics i els estudiosos s'estaven fixant molt en la poesia d'un autor de l'Escola de Lió, anomenat Maurice Scève (que, efectivament, jo no recordava haver sentit comentar al batxillerat ni als meus breus estudis a França). Carles Pujol, prim, descolorit i melancòlic, ens va fer unes classes tan sàvies, tan intel·ligents, tan apassionades (tot i que Pujol manifestava les seves passions literàries amb una contenció que alguns trobaven excessiva perquè no l'entenien), que jo vaig quedar enlluernat per sempre més per aquella poesia abstracta i concentrada, inspiradíssima, que més tard vaig sentir enaltida, entre altres, per Pere Gimferrer. No sé si quan jo encara estudiava, o poc després, Carles Pujol va decidir abandonar la docència i dedicar-se exclusivament a la feina editorial i a la creació literària, i en tots dos camps ha obtingut resultats excel·lents. Passats els anys, periòdicament, jo també sentia la temptació d'abandonar l'ensenyament, i em recordava del cop de cap de Pujol, a qui continuava veient de tant en tant. M'atreia la idea de tenir un horari fix, oficinesc i excloent, i guardar la resta del dia per mi, lluny d'aquella obsessió crònica que arriba a ser la preparació de les classes, sobretot al començament, quan et sembla que no en sabràs mai prou per posar-te davant d'una classe de segon cicle; allò del se tenir au courant, que tant preocupava Charles Bovary –potser només per pressió de la seva dona–. M'atreia també la perspectiva d'estar en contacte amb la realitat més autèntica de la literatura: els escriptors, els traductors, els editors, els contractes, els drets d'autor, en comptes de navegar dins d'aquella bombolla aïllada i solipsista que eren i són els estudis universitaris de literatura. No ho vaig fer mai.”