Cultura

joc

nou

Sensacionalisme

Els biògrafs han de buscar la manera de cridar l'atenció dels mitjans de comunicació

E


S'ha acabat l'època d'esplendor de les macrobiografies. Els sis volums de la vida d'Abraham Lincoln, publicada en dues tandes, 1926 i 1939, pel poeta Carl Sandburg. Els cinc volums atapeïts de la biografia de Henry James, escrita al llarg de més de vint anys, 1953-1972, per Leon Edel. Els tres substanciosos volums de la biografia definitiva de Jonathan Swift, laboriosament escrita per Irvin Ehrenpreis entre el 1962 i el 1983. Els dos volums de la vida de Marcel Proust, amorosament elaborada per George D. Painter del 1959 al 1965.

També s'ha acabat l'època d'or dels avançaments milionaris per escriure biografies. Ara recordo la gran quantitat de mandíbules desencaixades davant la xifra astronòmica que va cobrar Michael Holroyd per escriure la vida de George Bernard Shaw en quatre volums. Un altre cas sonat seria el de Lord Robert Skidelsky i la seva crònica rigorosa de la vida de John Maynard Keynes en tres volums. En aquells moments, la biografia competia clarament amb la narrativa en el mercat literari i els biògrafs formaven part de l'star system de la cultura internacional.

En el panorama actual les coses han canviat molt. És cert que la biografia literària s'ha establert definitivament com un gènere destacat a tenir en compte. Ocupa un lloc privilegiat a les taules de novetats a la gran majoria de llibreries mínimament solvents. Però la situació no és tan esplèndida com abans. Per exigències econòmiques, les biografies s'han encongit d'extensió, de manera que Claire Tomalin, en declaracions a la premsa sobre la seva magnífica biografia recent de Charles Dickens, explicava que la seva màxima preocupació era què era el que havia de suprimir.

Per exigències de promoció, els biògrafs han de buscar la manera de cridar poderosament l'atenció dels mitjans de comunicació. Així, Joshua Wolf Shenk ens revela que la clau per entendre Lincoln, tant l'home com el polític, és saber que era un depressiu. Steven Naifeh i Gregory White Smith ens diuen que Van Gogh va ser assassinat. Lindsay Ashford ens vol fer creure que Jane Austen va morir enverinada. Janet Malcolm, a Dos vidas, per tal de vendre llibres, furga en el tema escabrós del suposat col·laboracionisme de Gertrude Stein i Alice B. Toklas amb el règim de Vichy; Malcolm és una mena de paràsit literari que sempre viu de la feina dels altres i, en aquest cas, sabia que el seu llibre no tenia cap interès tret de l'escàndol de les informacions sobre Bernard Faÿ i Vichy. La gran Lyndall Gordon es rebaixa a utilitzar el tema d'un afer extraconjugal del germà d'Emily Dickinson per vendre una monografia sobre la poeta d'Amherst.

És una pena, però tot això té un nom ben concret i explícit: sensacionalisme literari! I ben poc té a veure amb la literatura de veritat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Arquitectura de vida

barcelona

El penúltim comiat

Barcelona

Toni Beiro dedica una cançó a les ‘Heroïnes’ del FC Barcelona femení

GIRONA

Un film sobre psicoteràpia, al Bòlit de Girona

Girona

L’artista Laura Bergillos explora el fil entre la vida i la mort

Sarrià de Ter

La Perla29 recupera un conte humanista de Zweig

BARCELONA

Garriga veu “ben encaminat” el pressupost de Cultura per arribar al 2%

Barcelona

J.M. Espinàs, penúltim comiat

Barcelona

Ferran Torrent presenta una trama de falsificadors

Barcelona