art
istades
Abstraccions amb nom de dona
A finals de la dècada de 1940, els pintors de l'Escola de Nova York van fundar el Club i l'Eighth Street Club, que, juntament amb el Cedar Bar, va esdevenir un dels llocs de trobada d'aquest grup d'artistes, crítics i responsables de museus. A les tertúlies d'aquest grup hi assistien regularment dones i entre els seus membres hi havia les artistes Lee Krasner, Joan Mitchell, Elaine de Kooning i Mercedes Matter. Malgrat la seva participació regular en les activitats del Club, aquestes dones mai no van participar directament en les juntes generals ni en les reunions de la directiva. Lee Krasner recordava que en el Cedar Bar a les dones “se les tractava com a ramat”.
De la bastant desconeguda participació de les dones en l'expressionisme abstracte nord-americà, se n'ha parlat en les últimes setmanes arran de la mort a final de desembre d'una de les seves representants més destacades, Helen Frankenthaler, als 83 anys. A aquesta pintora, pròxima en intencions al lirisme de Mark Rothko però amb un vigor pictòric germà a Jackson Pollock, sempre se li va posar en qüestió la qualitat com a artista, qualificant el seu estil de molt més femení que el dels seus companys homes.
Inclosa dins de la segona generació dels expressionistes abstractes, Frankenthaler va desenvolupar un mètode pictòric conegut com a camps de color. En una tela despullada i sense encolar, l'artista deixava lliscar la pintura per la superfície, col·locada a terra (com ho feia Pollock), sense respectar marcs ni límits. L'efecte resultant era semblant al d'una aquarel·la, aquós, despullat i senzill, vorejant un orientalisme zen. Aquest gust pel buit l'allunyava de moltes obres atapeïdes de color i gestualitat dels seus companys de generació. El 1965 l'artista explicava: “Vaig sentir que hi havia més possibilitats per a mi més enllà del lèxic de Pollock. De Kooning va fer formes lineals tancades i va aplicar el pinzell. Pollock va utilitzar les espàtules i les cordes i va ignorar les cantonades. Jo vaig sentir que podia ampliar l'espai del marc establert per Pollock. Un podia ser el deixeble, o satèl·lit, o mirall de Kooning i a la vegada podia allunyar-se de Pollock”.
‘Muntanyes i mar'
L'obra cabdal de Frankenthaler i prototip del seu llenguatge pictòric lleuger i subtil va ser Muntanyes i mar, del 1952. Si les aquarel·les figuratives de Turner semblen abstractes, aquesta obra de gran format és una obra abstracta que sembla figurativa, ja que les formes líquides de la pintura suggereixen les formes del paisatge al·ludit en el títol.
Frankenthaler va gaudir del favor crític del gran guru formalista de l'expressionisme abstracte, Clement Greenberg (del qual va ser xicota durant un temps), però en cap moment va ser considerada innovadora. L'àmplia paleta de colors de Frankenthaler va ser considerada per molts altres crítics el símptoma d'una pintura “femenina i delicada”, cosa curiosa perquè quan els seus companys masculins utilitzaven una paleta semblant (com Rothko) no eren precisament titllats de femenins. Com explica Whitney Chadwick en el seu assaig Mujer, arte y sociedad, respecte a l'obra de Frankenthaler, els crítics del moment “van construir una categoria específica per a la seva obra, en què el color i els tocs es consideraven femenins, i van deixar d'examinar-la en relació amb el seu context històric específic, vinculant-la en canvi a una immutable i essencialitzada tradició de l'obra femenina”. L'artista, en canvi, que va estar casada amb Robert Motherwell del 1958 al 1971, sempre va fugir d'estar adscrita al feminisme.
La lluita de Lee Krasner
En canvi, Lee Krasner (1908-1984), esposa de Jackson Pollock, és potser l'expressionista abstracta més coneguda. En vida de Pollock, Krasner va haver de lluitar de valent per desmarcar-se del gran èxit del seu marit, però ja quan era estudiant d'art el comentari més elogiós que havia rebut del seu professor Hans Hofman va ser: “Aquest quadre és tan bo, que no es pot saber que és obra d'una dona”.
Malgrat que l'ambient en què es movien era progressista i modern, ella i les seves companyes pintores es van haver d'enfrontar a la idea estesa que les dones no sabien pintar. Krasner va ser una pintora ansiosa per experimentar nous llenguatges, i per desgràcia la seva carrera no va despuntar del tot fins a la mort de Pollock en un accident de cotxe el 1956, quan l'ombra del seu marit ja no l'eclipsava.
Un cas semblant és el d'Elaine de Kooning (1918-1989), que va acabar sent més coneguda com a crítica d'art i autora de l'últim retrat de Kennedy que per la força del seu gest pictòric.
