Cultura

motel

Barstow

‘British mojito'

Quan Graham Green va veure el vestíbul de l'hotel Sevilla de l'Havana, no va dubtar a convertir-lo en escenari si mai escrivia una novel·la sobre Cuba. Llavors l'autor de L'americà tranquil (Edicions 62) ja havia deixat la feina de periodista feia temps per treballar al Foreign Office. Allò de Sierra Leone durant la guerra havia estat bé, però el cosmopolitisme de la vida a la capital cubana als cinquanta, l'exuberància de les dones, la sofisticació del luxe, la corrupció del règim, la injustícia social i la bellesa d'un ocàs al malecón, eren uns atractius literaris sobradament potents per embarcar-se en una trama. Però li calia un contrapunt per evitar que aquella hipotètica novel·la que començava a rondar-li no acabés convertida en un vulgar panegíric a la ciutat.

En aquell temps l'Havana era una ciutat de grans oportunitats. Negociants, financers i estafadors arribats de tot el món hi feien cap, negoci i festa. Després d'algunes nits de mostrar-se generosos al hall del Nacional, al Tropicana o a la barra del Floridita teixien una xarxa de contactes, informadors, funcionaris i matons que, un cop en marxa el negoci, el feien funcionar sol. En Jim Wormold també volia ser un d'aquests, però només arribava a simple comerciant d'aspiradores; just el que Greene necessitava per a la seva novel·la. Probablement se'l va trobar per casualitat al Cafè París, prop del carrer Lamparilla on hi tenia la botiga. Fos com fos, en conèixer-lo va saber que ja tenia el contrapunt sòrdid i ridícul per contrarestar el fascinant atractiu de la ciutat. I la va escriure. El nostre home a l'Havana (Proa) va ser publicat el 1958. El dia 1 de gener del 1959 Fidel Castro i el Che van entrar a la capital i van tallar de soca-rel tota aquella idea mundana que havia inspirat Greene. Li va anar d'un pèl. Aquell mateix any, mentre la lògica revolucionària intentava mitigar la gran injustícia social, a Hollywood es rodava la pel·lícula, amb Alec Guinness i Maureen O'Hara, entre d'altres. Era el darrer espasme del cosmopolitisme cubà, la darrera petjada del colonialisme cultural nord-americà a l'illa que havia estat arrasat pels companys del Gramma.

P.D.: He trobat per casualitat Nocturno (Gitanes), un impagable disc del contrabaixista Charlie Haden amb Gonzalo Rubalcaba, Pat Metheny i Joe Lovano, on interpreten boleros i cançons cubanes. És la banda sonora de l'article. El cosmopolitisme vintage torna a l'Havana.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.