Cultura

Viatges

Jordi Canals

Un poble, quatre estacions

Fantasmas de piedra, la primera obra de l'escriptor friülà Mauro Corona que es publica en el nostre país, és un inesperat obsequi. Cal adscriure Fantasmas de piedra al gènere de la literatura de viatges, atès que el narrador es desplaça al llarg de tot un any, seguint el cicle lineal de les estacions, en un recorregut que de manera desconcertant no supera els quatre quilòmetres. Ho fa caminant pels quatre carrerons de la vella Erto, el poble avui abandonat que rau a l'extrem d'una vall aspra i salvatge que es troba en el cor de les Dolomites del Friuli. Un carrer recorregut respectivament en cadascuna de les estacions de l'any. I de manera paradoxal el narrador esdevé actor d'una aventura arriscada, soferta i de descobriment en el poble d'alta muntanya en què ha viscut bona part de la seva vida. Suposa la constatació d'un teorema que Claudio Magris, l'escriptor triestí que va guiar –juntament amb l'escriptora istriana Marisa Madieri– les primeres passes literàries de Corona, exposa en el prefaci a El viatjar infinit (2005), quan escriu que “amor per les llunyanies i amor per la llar coincideixen, perquè en la llar també es pot estimar l'ample món desconegut i en aquest món es troba, en les formes més diverses, la intimitat de la llar”.

Presències del passat

En aquest deambular pel poble fantasma de la infantesa, Mauro Corona no camina sol, sinó que troba multitud de presències que surten al seu encontre i deturen el seu pas: són tots aquells éssers modestos i genials que abans del 9 d'octubre del 1963 vivien en els casalots de pedra que els pocs supervivents van haver d'abandonar l'endemà de la catàstrofe anunciada. Les seves microhistòries formen un atapeït mosaic mitjançant el qual es reconstrueix una cultura camperola de resistents d'alta muntanya que s'havia mantingut inalterada per segles en el singular microcosmos de la comarca de l'Alta Valcellina.

A Erto, a Casso i a Longarone el 9 d'octubre del 1963 és l'any zero. Mig segle més tard en els pobles de l'Alta Valcellina i de la Vall del Piave les datacions es fan encara d'acord entre l'abans i el després de l'ensorrament de la muntanya Toc en la conca de l'embassament del Vajont, aleshores el més alt del món. 260 milions de metres cúbics de roca es van esfondrar i l'esllavissament va generar una onada de 250 metres d'altura. Tot d'acord amb les previsions dels geòlegs de més gran volada, que així ho havien previst en els informes que la companyia hidroelèctrica SADE, propietària de les instal·lacions i que amb aquell capolavoro d'enginyeria civil aspirava a una part del negoci de la construcció de la presa d'Assuan, va mantenir ocults confiant en canvi en un ensorrament lent i sense conseqüències. L'onada va causar 2.000 víctimes i la desaparició en quatre minuts d'una cultura mil·lenària.

Mauro Corona dóna senyals d'identitat a persones que fins ara només han estat una xifra en la freda llista estadística de tragèdies nacionals. Fantasmas de piedra és un text coratjós en què finalment es dóna dignitat a una col·lectivitat rural humiliada.

Fantasmas de piedra Autor: Mauro Corona Traducció: Álida Ares Editorial: Altaïr Barcelona, 211 Pàgines: 296 Preu: 22 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.