Cultura

Memòries

Jordi Llavina

Els primers freds

El 23 de febrer del 1981 va ser un dia especial en la vida de Paul Auster: va conèixer l'escriptora Siri Hustvedt, que tres mesos després esdevindria la seva dona (continuen sent marit i muller). Aquell dia, Espanya –“la España de todos los demonios”, en el vers de Gil de Biedma– es lliurava, una vegada més, als seus fantasmes, al seu tenebrisme, a la putrefacció. I, mentrestant, a l'altra banda de l'oceà, s'il·luminava un amor de pel·lícula entre dos bons escriptors.

Diari d'hivern m'ha reconciliat, per enèsima vegada, amb la literatura d'Auster. No és pas el primer cop que l'escriptor de Nova Jersey arracona temporalment la ficció per escriure sobre, si se'm permet, la ficció de la seva vida. Si deixem de banda les seves novel·les, en què apareixen no pocs detalls que remeten a l'existència pròpia (i hi pul·lulen personatges que retiren molt a ell), hi ha dos llibres, La invención de la soledad i Viure al dia, més específicament o més inequívocament autobiogràfics, i aquell altre, força més anecdòtic, que va dedicar a la seva màquina d'escriure i, doncs, a l'ofici. El que presento ha de ser pres, de principi a fi, com un llibre de memòries, escrit durant l'any 2011, i amb un acabament de gran obra d'això que ara en diuen la literatura del jo: l'autor ens informa que ja ha fet seixanta-quatre anys i que ha entrat a l'hivern de la seva vida. Que sigui un hivern llarg, que no s'acabi de desentendre de la primavera (que sigui una primavera d'hivern).

La persona gramatical escollida per conduir la narració és la segona del singular, que permet, en principi, una distància superior respecte als fets narrats –si la comparem, és clar, amb la primera persona del singular–, però que no predisposa al simulacre de la ficció –si la comparem, vull dir, amb la tercera persona del singular–. Diari d'hivern recorda la infantesa de l'escriptor, per bé que no s'hi esplaia gaire, en aquells anys. Hi ha, és cert, pàgines interessants dedicades als primers temps, als primers jocs, a les primeres nafres. Perquè, això sí, el llibre és una mena de recompte minuciós, de punta a punta: les cicatrius a la cara o al cos, que donen fe de les ferides i els accidents; les cases o pisos en què ha viscut, poc o molt, Auster (en total, 21 domicilis; principalment als Estats Units, però també a França, on va passar tres anys, i en altres països del món); els viatges (molts); els dies viscuts fora del país natal (una pila); la infinita seqüència d'actes consuetudinaris que ha realitzat l'autor al llarg de més de seixanta anys d'anar pel món...

Recompte, sí: els seus lectors habituals ja coneixem la flaca d'Auster –transferida als seus personatges– per fer inventari de coses. Diari d'hivern, però, és molt més que això. És un llibre intens, magnífic, que s'obstina a revelar una veritat fonda, la seva. No pas d'una manera autocomplaent, perquè hi ha espines pertot i perquè pel camí, malgrat l'aura de felicitat i esplendor que envolta sempre l'escriptor i la seva dona, s'ha anat trobant amb severes dificultats. Auster no hi parla gairebé gens de la seva germana –víctima d'una malaltia mental–, i es refereix força més a la filla que ha tingut amb Hustvedt que no pas al fill fruit del seu primer matrimoni. A setze anys, Mr Auster va perdre la virginitat i va fumar el seu primer cigarret, però l'una acció i l'altra no van ser, per entendre'ns, consecutives. El llibre, des d'un punt de vista estructural, s'organitza en diversos grans blocs temàtics, tot i que no els destaca: els més significatius són els dedicats a les cases, a la mare (i a la mort d'aquesta) i a la dona. Els dos últims són els que mereixen una més gran implicació, i és per això que se'n desprèn, també, una emoció narrativa superior. Faci de tant en tant ficció o no, Auster demostra tenir una memòria prodigiosa. Aquí, la descripció d'un accident de cotxe, del qual ell, la seva dona i la filla van sortir miraculosament indemnes; allà, la referència a algun atac d'angoixa; més enllà, la seva resolució a condemnar l'antisemitisme i, si calia, la d'emprendre-la a cops de puny amb tot aquell que denigri la comunitat jueva o hi ironitzi...

És un gran llibre, que advoca, alhora, per la compassió i el relat sense edulcoracions. Vida populosa i intensa, la d'un esperit obert i porós, que ha començat a sentir els motius del llop. Entre tanta activitat i moviment, però, una pàgina que a mi m'ha resultat especialment suggeridora: la que recorda la trobada que van mantenir l'any 2004 l'escriptor nord-americà i l'actor francès Jean-Louis Trintignant, arran d'una lectura pública d'un dels llibres del primer, a París.

Diari d'hivern Autor: Paul Auster Traducció: Albert Nolla Editorial: Edicions 62 i Anagrama Barcelona, 2012 Pàgines: 192 Preu: 18,90 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.