Cultura

acions

dissoci

Hemingway: l'obra per damunt de la llegenda

Els 50 anys de la mort d'Ernest Hemingway (el 2 de juliol del 1961 es va disparar un tret d'escopeta) no semblen haver rellançat la seva herència literària. Almenys en català continuen introbables Els primers 49 contes (Edicions 62-La Caixa, MOLU n. 36), la millor prova d'un talent narratiu amb petjada en la posterior literatura nord-americana. Sí que ha propiciat l'edició del bell llibre Hemingway. Homenaje a una vida (Lumen, 2011), amb més fotografies que text, presentat per Mariel Hemingway i escrit per Boris Vejdovsky, professor i membre de la Hemingway Society.

La néta es limita a repetir els tòpics que van originar el mite: un home de cap a peus, caçador i pescador de fons, aventurer i reporter de conflictes arreu del món, escriptor format a París i mestre de la paraula clara i precisa. El biògraf ens recorda les etapes de formació, vida i obra, sense afegir res de nou –més aviat simplificant– a les anteriors biografies crítiques. Sí que destaca les contradiccions familiars, amb un pare purità, amb tendències depressives –se suïcidarà el 1928–, que el posa en estret contacte amb la naturalesa i amb un món d'homes sense dones; amb una mare dominant, que el vesteix com les germanes i que ell recordarà amb rebuig. Unes relacions complexes que es reflecteixen en contes com ara Pares i fills i El metge i la dona del metge.

D'aquí surt el jove periodista, fanfarró sense escrúpols, àvid d'acció, que flirteja amb les guerres i no para d'inventar-se llegendes per edificar el personatge que li donarà popularitat però que ha acabat engolint els mèrits literaris. Avui és fàcil que, davant del seu nom, la gent només pensi en el milhomes que ficava el nas a tots els conflictes, safaris i espectacles taurins, i renegui de les seves novel·les de guiri il·lustrat, catàleg d'experiències personals. També se li pot retreure la decadència creativa, complicada amb l'alcoholisme i les evasions a Cuba, i l'estampa decrèpita abans de la seixantena.

Tot forma part d'una llegenda que ara resulta incòmoda. Però seria un error que el mite no ens deixés veure l'obra. Podem discutir l'oportunisme temàtic, com si s'obligués a dir la seva d'allà on anava, sempre amb mirada de foraster. Podem qüestionar la vigència d'unes cròniques que ja no responen al món actual. Ara bé, no li podem negar la dèria per trobar la veritat literària –que no sempre respon a la dels fets–, ni l'eficàcia d'un estil que s'ha convertit en referència obligada. Hemingway és la lluita per les frases simples i breus, amb sensació de domini i d'honestedat, i una dicció molt depurada que crea l'efecte de paraules oïdes, transcrites de la realitat, tot i que els seus diàlegs són més versemblants sobre el paper que sent escoltats en viu.

Una perspicàcia narrativa que brilla més en els contes, quan sap actualitzar la destresa de Txèkhov per extreure l'ànima de les situacions aparentment més anodines. Amb una concepció visual del relat, en les primeres línies ens situa en l'escenari essencial i tot seguit dóna corda als fets, amb més detallisme que gestes espectaculars, per tancar-los amb aquell tomb inesperat, sovint una observació de narrador, que ens implica molt més del que sospitàvem. Més enllà de les exhibicions de l'aventurer, no podem ignorar un relat sincer com El vell i la mar, o l'exploració personal de Les neus del Kilimanjaro. Ni que sigui pel plaer de la seva prosa nítida i per l'energia oculta dels seus finals, val la pena que no l'apartem del nostre cànon particular.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.