Viatges
Marta Monedero
Creuen en la màgia
Potser perquè un viatge com el que va efectuar a l'Àfrica occidental el 1993 seria avui gairebé impossible pel risc de ser segrestada per radicals islamistes, resulta interessant que ara ens arribi Malí Blues, de Lieve Joris. L'autora d'origen belga que escriu en neerlandès dóna forma a un mosaic acolorit sobre els personatges que va coneixent durant una ruta trepidant per terres del Senegal, Mauritània i Mali.
Estructurat com un engrescador dietari que retrata les individualitats amb remarcable habilitat, Malí Blues recull històries com la del músic malinès Kar Kar (Boubacar Traoré) o la del senegalès Amadou, que organitza manifestacions per millorar la recepció del senyal televisiu a la riba del riu. Uns protagonistes que defineixen aquelles societats que sovint la lupa occidental es mira en blanc i negre i de les quals Joris en matisa la gradació tot i no entretenir-se en descripcions preciosistes. La narradora mostra amb encert el joc de l'oralitat i, amb una oïda de griot, reprodueix el flux de records explicats per una gent de vida intensa, amb fractures emocionals com la del maurità Sass, que no pot escapar-se dels seus orígens nòmades tot i haver estudiat sociologia a París. Un traç fi per a uns personatges que conviuen amb l'adversitat i el fracàs, que tenen un peu a la riba de la tradició i l'altre en la modernitat, però no perden el coratge ni el sentit de l'humor.
Perspicàcia
De Joris, a casa nostra ja en coneixíem Les portes de Damasc, un volum més reflexiu que era fruit d'una llarga estada a la capital siriana a casa d'una amiga, el marit del qual era un pres polític. Malí Blues, en canvi, desprèn l'alè fresc d'una road movie en què l'autora avança per territoris desconeguts com una arqueòloga perspicaç que es fixa en els detalls que cisellen les múltiples realitats.
Compromès sense caure en la complaença, a estones divertit i efervescent però també vigorós, Malí Blues captiva per una prosa musical, gairebé transparent, per la descripció dels personatges a través dels diàlegs i perquè es desempallega de l'objectivitat del periodisme en els moments precisos. El primer dia de viatge, tot just aterrada a Dakar, la narradora es pregunta: “Quan deixarà Nova York de ser un punt de referència per a mi?” La resposta la dóna en capbussar-se, des del primer minut, en un univers ple d'ànima. Potser perquè, com deia V.S. Naipaul, “són diferents de nosaltres creuen en la màgia”.
