Cultura

motel

Barstow

Saad al Aalí!

Igual que en Pere Vidal, nosaltres també teníem una contrasenya secreta: “Què cal fer?” “Saad al Aalí!” Llavors sabíem que ja érem lliures i que podíem passar-nos tota la tarda vagant pel poble imaginant mil i una aventures que viuríem algun dia tal com feia el nostre heroi literari. Ja de grans, prou per saber que mai no viuríem tantes aventures com en Vidal, ens vam plantar davant d'en Joaquim Carbó, que havia vingut a Premià un matí de Sant Jordi, i li vam etzibar la contrasenya. Amb un somriure d'agradable sorpresa, va confirmar una vegada més, en un altre extrem del país i potser entre un perfil social diferent, que La casa sota la sorra (Columna) era una novel·la que havia transformat tota una generació de nanos de carrer en lectors i somiadors afamats. I a algun en escriptor.

A finals dels seixanta havíem descobert en Pere Vidal al port d'Arenys, en una vinyeta impagable on apareixia l'inquietant edifici de Mont Calvari. Fascinats per la fidelitat dels dibuixos de Josep M. Madorell a Cavall Fort, vam fer mans i mànigues per aconseguir un exemplar de la novel·la, llavors editada per Estela. La lectura d'aquell relat va capgirar la colla. Tot el que havíem fet fins llavors, jugar a futbol, canviar cromos o fer curses amb xapes, ja no tenia sentit. Ens vam adonar que els nostres anys de canalleta havien arribat a la fi. Calia trobar un sentit diferent, intens i vital, a tot el que havíem de fer a partir de llavors. Així va ser com ens vam inventar un país propi, que vam convertir en el marc original i particular de totes les coses que fèiem. Els partits de futbol de carrer van esdevenir matxs de la nostra selecció nacional, les excursions per la Serralada Litoral van ser poc menys que expedicions de conquesta i les picabaralles amb altres colles del veïnat eren batalles per defensar fronteres territorials. I dins d'aquest espai entre imaginari i pràctic, hi havia un univers d'idees i anhels que no parava d'eixamplar-se a partir d'aquella lectura dels nou anys, i de totes les que hi van seguir. Fins sempre.

Tinc més de cinquanta anys, però encara ara el record d'aquelles aventures infantils plana inexorablement damunt de cada pàgina que escric. El somni de mons llunyans és un motor de vida, i els llibres en són benzina.

La casa sota la sorra va fer que tota una generació que estàvem condemnats a no ser res acabéssim sent lectors, és a dir: rics. Mai no t'ho podrem agrair prou, Joaquim.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.