Cultura

ara. hi

que. penso

Educar sense fer soroll

Molts autors han escrit obres realistes que poden resultar tan dures com necessàries

M


Des dels seus inicis, la literatura dita infantil i juvenil ha tingut una funció més enllà de la lúdica: l'educativa. És probable que, a la seva manera, l'home primitiu expliqués històries a la vora del foc. Isop, grec del segle VII aC, ha arribat fins als nostres dies gràcies a les faules que va escriure. També hi ha els contes clàssics dels germans Grimm, de Christian Andersen, de Perrault... Una altra cosa és el valor de les ensenyances que promulguen aquestes històries, variables segons l'època, els contextos i, naturalment, segons les cultures.

Molts autors han escrit obres realistes tan dures com necessàries. Un exemple recent és Paraules emmetzinades, amb què Maite Carranza va guanyar els premis Edebé i Nacional. Els abusos sexuals a menors i com plantar cara a una situació molt complexa psicològicament encara són més brutals a La lluna de gel, amb què Santi Baró va guanyar el premi Barcanova.

Hi ha molts més noms d'autors catalans recomanables. Tenim clàssics morts, com Josep M. Folch i Torres, Lola Anglada, Sebastià Sorribas i Joan Ferràndiz, i clàssics vius, com Emili Teixidor, Joaquim Carbó i Josep Vallverdú, fet que demostra que és un gènere que funciona, sempre dit amb la boca petita, sense fer soroll. I això gràcies a la feina d'especialistes com Andreu Sotorra, amb més de 25 obres publicades, els premis més destacats i una tasca contínua en la promoció de... bé, de la literatura, perquè Sotorra és contrari a l'etiqueta de novel·la juvenil, però és que som etiquetistes!

Tot i el perill de les llistes, mai a gust de tothom, em permeto abocar uns quants noms més: Àngel Burgas, Salvador Macip, Gemma Lienas, Montse Ginesta, Mercè Canela, Miquel Obiols, Jaume Cela, Teresa Duran, M. Carme Roca... N'hi ha de molt recents, com el fenomen provocat per La Galera amb la física Sonia Fernández-Vidal (La porta dels tres panys i Quantic Love), i altres que han passat injustament de puntetes pel mercat, com la genial Gotholàndia (Montena), de Pep Blay.

Per sort, és habitual que, sempre sense fer soroll, es vagin reeditant novel·les que funcionen, com és el cas de I què faràs ara, Clara? (Columna), publicada el 2001, reeditada el 2004 i ara altre cop, fet que demostra que l'obra d'Antònia Carré-Pons (autora de la molt recomanable Jo també vull ser funcionari, a Proa) té un bon pas. La protagonista, Clara, de 14 anys, ha de resoldre el conflicte intern que la fa estar en lluita contra el món, i quan és expulsada uns dies de l'escola decideix vagar per Barcelona en comptes de tornar a casa. Una odissea urbana amb una Ulisses que haurà de trobar la manera de tornar a l'Hospitalet, la seva Ítaca particular. Tot canvia, de manera constant, però la distància entre la història d'Homer i la de Carré tampoc sembla tanta, oi? És la màgia de la literatura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Repte teatral de dues sales a 10 minuts en bicicleta

BARCELONA

La crítica francesa certifica les opcions d’Albert Serra als Cèsars

BaRCELONA

El patrimoni del Teatre Lliure es projecta al món digital

BARCELONA

Leonardo Padura, premi Pepe Carvalho

Barcelona

El Palau de la Generalitat acull la capella ardent de Josep Maria Espinàs

Barcelona
Premis

El Biblioteca Breve per a Rosario Villajos

barcelona

Sebastià Bennasar: “A Mallorca ens cal un tsunami”

Barcelona

El Festival Llum BCN suma una assistència de rècord

BARCELONA

‘Motomami’ consolida Rosalía als Grammy

BARCELONA