Cultura

de

gabinet. curiositats

Allò que no va dir Baudelaire de Delacroix

Visito l'antològica de Delacroix a Caixafòrum i reflexiono sobre allò que no va dir Baudelaire. L'autor de Les Flors del Mal va reivindicar Delacroix com el pintor que millor traduïa els dies més bells de l'esperit. I no és estrany que, entenent la pintura com a color i forma, trobés en Delacroix un far. És clar que a Baudelaire li anava molt bé Delacroix per contraposar-lo a Ingres, tal com explica Roberto Calasso a La Folie Baudelaire (Anagrama). Si Ingres esgota la línia florentina del dibuix que comença amb Rafael i acaba amb ell mateix (la seva pintura, en canvi, és més la reencarnació de Bronzino que del mestre d'Urbino), Delacroix estira el món venecià de Ticià i porta l'exuberància de Rubens a l'extenuació.

Però aquesta exposició també ens mostra les ombres del pintor. Els seus temes són sovint avorrits, massa literaris i automàtics, sense vida, reinterpretacions clàssiques tronades. La seva visió del sud em sembla folklòrica i insubstancial. Molts cops no troba la composició justa i en atacar la tela directament sense l'ajut previ del dibuix comet errors imperdonables en un artista de la seva suposada talla. M'interessa més quan dibuixa amb aquarel·la o quan es posa barroc i porta la pintura a la reducció de la taca. En canvi, quan es posa romàntic i moralista i ens ofereix forçades històries pretèrites o dones abillades a la turca amb cara de lluç bullit, em sembla massa tou, poc pintor per col·locar-se en el Panteó on Baudelaire i els seus compatriotes l'han situat tradicionalment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.