ara. hi
que. penso
Fumar-se la memòria
Adrià Pujol ens ofereix
al seu llibre
un retrat intel·ligent
i sensible
del tarannà empordanès
A
Els textos que travessen les capses expressives, els gèneres, com si l'autor fos un prestidigitador fent el número dels sabres, solen córrer el perill de punxar l'hostessa que s'ha ficat dins la capsa, és a dir, el lector. Poden semblar poc coherents, un mer divertiment privat, enfarfegadors.
Quan són elaborats i alhora espontanis, quan són literàriament rics i esquiven l'ostentació, tant és si els sabres punxen, perquè aleshores vols saber què hi ha dins la capsa, i dins la capsa que hi ha dins la capsa i, així, anar fent fins que arribes a l'última i tornes enrere perquè en vols més i reps la imatge diàfana que hi ha llibres que s'acosten a l'infinit.
No és habitual publicar les memòries quan es tenen 37 anys. I què? Adrià Pujol (Begur, 1974) ho ha fet amb Escafarlata d'Empordà. Paria d'un pària, obra multidisciplinària, polièdrica, amb capses i més capses que ve de gust obrir. L'ha publicat la jove i bicèfala editorial Sidillà, de Judit Pujadó i Xavier Cortadellas, que van rebre l'original per internet i de seguida el van convertir en el seu tercer títol, després del volum de fotografies i textos sobre literats, Tombes i lletres, i El poble dels Centfocs: llegendes de les Gavarres, recull escrit pel mateix Cortadellas.
L'antropòleg Adrià Pujol, a Escafarlata d'Empordà ens parla de l'adolescència a Begur, “una localitat de 3.000 habitants que a l'estiu arriba als 90.000”, ens explica. I ho fa “jugant amb el clàssic de parlar de temes universals partint dels locals. Perquè, quants temes hi ha, cinc? Sis?”. Retrat del tarannà empordanès i d'una generació, en molts casos amb noms i cognoms. “Hi surt una gent que tenen els mobles de la meva família; durant la guerra els van saquejar i encara ara algun d'ells dorm damunt el llit de la meva àvia.”
El llibre, trufat, trufadíssim de referents i tastos literaris de tots els temps, amb preferència pels catalans, està format per proses poètiques i poesies narratives, però també inclou cal·ligrames, palíndroms, epigrames, sonets... “El tema et demana un vehicle expressiu concret.” Són peces curtes que afavoreixen la lectura aleatòria, “però penso que és millor llegir-les per ordre”. Són filaments de memòria teixits a l'Empordà que s'entrellacen fins a formar un gruix que pot ser consumit fins i tot en locals públics tancats. Perquè escafarlata és “tabac tallat en fils per a la pipa i les cigarretes” (DIEC2).
Autor d'una desena de títols, entre recerques, assajos, experiments lingüístics i novel·les, Pujol voldria que hi hagués una xarxa de tertúlies més activa, com en l'època de Pla, Xammar, Gaziel, Sagarra, Pujols, Trabal, Planes... Tot i que “en una nit al bar Horiginal surten 15 frases antològiques que poden anar directament al paper”. Hi ha molta tertúlia acumulada en aquest llibre, doncs, i molt de tabac de record fumat, i molta lectura –transversal com el sabre d'un mag– ben aprofitada.
