Salms a l'amor difícil

La vida turmentosa d'Elizabeth Smart (Otawa, 1913 - Londres, 1986) hauria donat peu a Shakespeare a escriure noves tragèdies. La seva passió i l'amor incondicional pel poeta britànic George Barker va donar el fruit de quatre fills, però no va aconseguir la reciprocitat de Barker, que va acabar la seva vida amb quinze fills de diferents relacions. De tot el desastre de la seva vida, el llibre A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar n'és una de les conseqüències, un conjunt de proses poètiques, que es poden llegir com una novel·la, on trobem totes les impressions de l'escriptora, flaixos de la relació amb Barker, plens de cites literàries, fragments de poemes i de la Bíblia.

Smart procedia d'una influent família canadenca que mai va acceptar la relació adúltera dels dos poetes. De fet, l'escriptora va pagar el viatge del poeta i la seva dona del Japó, on ell era professor de literatura. Tot plegat va començar amb un intercanvi epistolar, on l'enamorament va fructificar. Separats per les circumstàncies, Smart va acabar traslladant-se a Anglaterra, on la relació entre els dos va arribar a la família nombrosa, amb freqüents episodis d'alcoholisme i maltractaments. El 1945, Smart aconseguiria publicar el volum, que la seva mare va intentar censurar i fer desaparèixer del mercat. Convertit en llibre de culte, es reeditaria a la dècada del 1960, quan esdevindria un mite.

Sincopat i marcat pel dolor i la incondicionalitat de la passió, A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar recull moltes de les experiències autobiogràfiques d'Elizabeth Smart des dels primers capítols, quan ella es decideix a viatjar al Big Sud de Califòrnia: “Al voltant dels portals creixen, pel seu compte, flors gegants: lliris, caputxines en un marge del rierol, roses geranis, fúcsies, cors de Maria, hortènsies. El mar retruny. El torrent es precipita impetuosament.” Mentre espera el seu amor, Smart combina les descripcions de les sequoies, de les carreteres en paral·lel a l'oceà Pacífic i del clima. Són d'una eficàcia absoluta, com quan ens mostra la seva idea de l'amor: “Negar l'amor, i enganyar-lo maliciosament fent veure que el que no es consuma és etern, o que l'amor sublimat assoleix una alçada major, d'amor celestial, és repulsiu, com és repulsiva la cara de l'hipòcrita quan es troba massa a prop de la veritat. Lluny del centre del món, de tots els mons, potser em podrien enganyar, però ¿puc veure la llum d'un misto mentre estic encesa als braços del sol?”

L'ebrietat dels sentiments s'alterna, així mateix, amb les cites, on poden sorgir els versos del mateix Barker, Dant, Rilke, Blake, Auden, Milton, Hardy, Marlowe, Hopkins i un llarg etcètera. Una antologia que descriu els estadis de fulgor, estupefacció i delit d'una escriptora atrapada en una xarxa que ella mateixa havia trenat: “El meu cor s'autodestrueix. Batega amb el ritme metzinós de la veritat.”

La metzina d'una relació autodestructiva fa que el llibre sigui un autèntic monument, fins i tot per als que vulguin estudiar els ressorts de l'ànima. La creativitat brolla i la passió s'erigeix en temàtica.