Ha passat un àngel...

Desconcert. Sí. En principi, el lector d'aquesta novel·la se sentirà desconcertat. Sense saber si qui li parla és la veu del narrador o la veu de la protagonista. I ho fa en condicional. I encara se sentirà més desconcertat quan aquesta veu li digui que ja no és físicament en aquest món.

De fet, de la primera quinzena de pàgines, el relat arrencaria d'una manera molt més impactant si l'edició –després de barallar-se aferrissadament amb l'autor, és clar– l'hagués deixat només en tres frases essencials: 1) “Em dic Lorena i podria tenir setze anys.” 2) “Em dic Lorena i fa aproximadament un mes i mig que estic morta.” 3) “Però més val que comenci pel principi. Un principi que he de situar en un punt que normalment és un punt i final: la mort. La meva mort.”

Les divagacions del segon capítol sobre què pensarà el lector si llegeix en condicional i si detecta que qui parla és morta, semblen més teoria que no pas acció literària i tapen la bona literatura que vindrà després.

Però salvat aquest escull, la novel·la té molts atractius perquè, potser sense proposar-s'ho, barreja molts gèneres: la intriga, el sobrenatural light, el gòtic, el buylling, el maltractament de parella, la vida d'institut, una mica de gènere negre juvenil, l'espiritisme, investigació... I tots aquests ingredients van prenent forma, sobretot cap a la segona part del relat, en una estructura literària que és el valor principal d'aquesta nova obra de Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967), autor i traductor prolífic i un dels més llegits de les lletres catalanes de l'últim quart de segle, gràcies a algunes de les seves primeres novel·les, escrites i publicades a partir dels 18 anys.

L'autor s'ha encarat amb al gènere del més enllà, però no com a base del relat sinó com a recurs per explicar una història que, agafada directament, en clau únicament realista, hauria acabat sent costumista i excessivament juvenil. Ara no. Ara s'apunta al gènere crossover, que més que una etiqueta és una opció de lectura tan legítima com qualsevol altra.

Emparada en la invisibilitat, la protagonista (Lorena) refà les circumstàncies de la seva mort, descobreix alguns secrets dels seus amics i professors i es convenç de la doble vida que amaga una societat amb un aparador fràgil de cara enfora i una cristalleria a punt de trencar-se en mil bocins de cara endins.

I tot això, ben travat, fent que un altre personatge que té aspiracions a mèdium se senti empesa a escriure la història de Lorena com si algú la hi dictés en el seu interior. Al final de la novel·la, a tots els personatges que havien estimat la jove Lorena en vida, quan la moto negra d'una enviada del més enllà, Rut, creua rabent pel seu davant, camí del més amunt, els sembla que han vist passar un àngel. I als lectors, també.