Punyeta
Demà: Quatre llaunes
Corre el rumor que el que li falta al català són paraules vives que pertanyin al registre vulgar. Però no és cert. Les paraules hi són, només que tenen unes connotacions vintage que les allunyen de les generacions més joves. Com la paraula punyeta, que es manté viva des de fa dècades però que ha deixat de ser trendy.
La punyeta és tan vulgar que Pompeu Fabra no la va considerar digna del seu diccionari. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, en canvi, la inclou en l'accepció de molèstia o inutilitat, i incorpora unes quantes locucions: anar-se'n a fer punyetes (“fer malbé, desaparèixer”), fer la punyeta (“molestar, fastiguejar”), enviar a fer punyetes (“engegar algú de mala manera”). A la novel·la Míster Evasió, Blai Bonet escriu: “Davant d'ell ningú no podia dir punyeta, coi o parir.” Són tres paraules que molts parlants situarien a la franja de la familiaritat, a tocar de la frontera del decòrum.
Les punyetes eren els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes amb brodats i puntetes (Joan F. Mira ha utilitzat la paraula en aquest sentit). Fer-les era una feina lenta i difícil, i calia invertir-hi moltes hores. Per això, quan engeguem algú a fer punyetes, és com si el convidéssim a fer una activitat d'aquesta mena, dificultosa i irrellevant. Però si la paraula té aquesta filiació tan digna, per què es considera una grolleria pronunciar-la? Al final de l'entrada, el Diccionari Català-Valencià-Balear ens indica una altra direcció: fer-se la punyeta volia dir masturbar-se. El mateix sentit el trobem al Diccionari de renecs i paraulotes de Pere Verdaguer. Engegar algú a fer punyetes, doncs, pot tenir significats prou diferents.
Als anys setanta, incloure aquesta paraula en cançons els donava un aire popular, a vegades revolucionari. La més popular és sens dubte La gallineta de Lluís Llach: “La gallineta ha dit que prou, / ja no vull pondre cap més ou, / a fer punyetes aquest sou / que fa tants anys que m'esclavitza.” A la dècada següent, la Companyia Elèctrica Dharma la va incloure a Fi de festa – La gent vol viure en pau: “Ai, la gent vol viure en pau / i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana / Són uns fills de puta acabats / Sempre foten la punyeta / Estats-Carronya! Bèsties de guerra!” En aquells mateixos anys, el grup maresmenc N'Gai N'Gai cantava la cançó Punyetes, amb una tornada que feia: “Sempre el mateix, ja no em ve de nou / Només punyetes i prou”, i llavors el cor s'hi afegia repetint “Punyetes, són punyetes”.
Amb els anys, la paraula ha perdut bel·ligerància. Jordi Pujol i Soley, per exemple, la pronuncia sovint. L'any 2008, Joan Mayol i Serra va publicar un assaig de divulgació ben seriós titulat Què punyetes és la biodiversitat? La paraula va deixar de ser definitivament malsonant l'any següent, quan la il·lustradora Pilarín Bayés va publicar el llibre Punyeta!: consells d'una àvia als seus néts.
