cultura

Quan Dalí treballava

La nova exposició temporal del Castell de Púbol documenta els espais de creació de l'artista a través de 42 fotografies dels tallers que va tenir arreu del món

Durant els anys americans, va buscar sempre els paisatges que li recordessin l'Empordà

El lloc on l'artista tre­ba­lla no és una ofi­cina, però podria ser-ho. També hi ha alguna cosa de dis­ci­plina i ritual en tot allò que fa, i fins i tot alguns de tan poc con­ven­ci­o­nals com Sal­va­dor Dalí tenen les seves inva­ri­a­bles ruti­nes. Segons la majo­ria de tes­ti­mo­nis, solia lle­var-se a dos quarts de vuit del matí, esmor­zava, pin­tava i, cap al mig­dia, feia un des­cans per nedar o jugar a escacs, segons el lloc on fos, a Port­lli­gat o a casa de la seva amiga Caresse Crosby a Hamp­ton Manor. Havent dinat, tor­nava a la feina, fins a les vuit del ves­pre; lla­vors rebia visi­tes, gent de la més vari­ada, hip­pies, mili­o­na­ris, peri­o­dis­tes, tafa­ners, i quan ja havien mar­xat, tre­ba­llava de nou, pin­tant, escri­vint, fins ben bé la mit­ja­nit. “No em prenc gaire seri­o­sa­ment l'artista que contínua­ment diu que ha de sen­tir-se ins­pi­rat”, decla­rava: “El màxim d'ins­pi­ració és el màxim de mètode.”

És una imatge que cer­ta­ment con­trasta amb la cons­trucció del seu per­so­natge excèntric i tumultuós, però la coin­cidència dels tes­ti­mo­nis apunta cap a aquesta insòlita direcció: Dalí tre­ba­llava, tre­ba­llava molt, fins al punt de ser tan maniàtic com dis­ci­pli­nat, i ho va ser, pel que sem­bla, tota la seva vida i a tot arreu on va resi­dir i on va aco­mo­dar-hi, doncs, algun espai com a taller, fos l'habi­tació de la casa natal a Figue­res, amb vis­tes a la plaça de la Pal­mera, fos a la luxosa suite de l'Hotel Meu­rice de París, a la casa de Roque­brune que va cedir-li Coco Cha­nel a la Costa Blava durant la Guerra Civil, als estu­dis Walt Dis­ney de Bur­bank o, per des­comp­tat, a l'estudi per anto­nomàsia, aquell micro­cos­mos que feia girar a la seva exacta mesura al vol­tant del men­ja­dor de la bar­raca de pes­ca­dors de Port­lli­gat, ori­en­tat al nord, per rebre la millor llum tal com reco­ma­nava Leo­nardo.

Aquesta és l'altra geo­gra­fia dali­ni­ana, la de la ima­gi­nació, la dels seus espais íntims, encara que l'adjec­tiu resulti exces­siu en relació amb un artista tan ocu­pat en la seva poste­ri­tat, com reve­len les 42 foto­gra­fies que com­po­nen Dalí i els seus tallers, la nova expo­sició tem­po­ral del Cas­tell de Púbol, que va ser, de fet, l'espai on va pin­tar el seu últim oli, Cua d'ore­neta i vio­lon­cels, el 1983. Dalí és sem­pre cons­ci­ent de la presència del fotògraf que l'immor­ta­litza men­tre és a l'obra, però la posa no treu interès a una sèrie ico­nogràfica amb què “es vol rei­vin­di­car el procés cre­a­tiu de l'artista al mateix temps que cri­dar l'atenció sobre el seu extra­or­di­nari noma­disme”, com va subrat­llar Montse Aguer, comissària de l'expo­sició i direc­tora del Cen­tre d'Estu­dis Dali­ni­ans. De Figue­res a París, Nova York, Mon­te­rey, Port­lli­gat i Cadaqués, els espais de cre­ació de Dalí són nom­bro­sos i a vega­des poc cone­guts, com reco­neix Aguer, que no obs­tant això remarca la importància que va con­ce­dir sem­pre al pai­satge, bus­cant aquells llocs que, “fins i tot a l'exili ame­ricà”, s'acos­tes­sin més al record del seu Empordà natal. Aquest és el motiu pel qual cada estiu aban­do­nava la seva habi­tació a l'Hotel Regis de Nova York i es tras­lla­dava a Califòrnia, al Del Monte Lodge de Peb­ble Beach, un com­plex turístic exclu­siu de Mon­te­rey, on esta­bleix un dels seus tallers menys difo­sos i on retroba una vege­tació i un clima pròxims a les arrels medi­terrànies. El luxe i el tre­ball s'inter­ca­len en aquests espais de cre­ació que van immor­ta­lit­zar fotògrafs com ara Phi­lippe Hals­man, Oriol Mas­pons, Xavier Mise­rachs, Car­los Pérez de Rozas, Eric Schaal, Melitó Casals o Fran­cesc Català-Roca.

Paral·lela­ment a l'expo­sició, el Cas­tell de Púbol també s'adhe­reix a la cele­bració del bicen­te­nari de Ric­hard Wag­ner amb un mun­tatge als jar­dins de la casa museu i a la pis­cina, que el mateix Dalí, per cert, va deco­rar amb bus­tos del com­po­si­tor ale­many, a par­tir d'unes pla­ques que repro­du­ei­xen frag­ments dels Fona­ments geològics de Venus­berg, escrit per l'artista per a l'espec­ta­cle del Ballet Rus de Mon­te­carlo Bacc­ha­nale el 1939 i en què al·ludeix a la seva fas­ci­nació pel món wag­nerià. El com­po­si­tor i direc­tor Antoni Ros Marbà, con­vi­dat ahir a la pre­sen­tació, va mati­sar que el culte de Dalí per Wag­ner tenia més com a objecte els per­so­nat­ges de les seves òperes, com ara Tris­tany o Lohen­grin, que con­si­de­rava tan pro­pi­cis a la psi­coanàlisi, i sobre­tot la mateixa per­so­na­li­tat his­triònica i gran­di­loqüent del com­po­si­tor, que no pas a la seva música.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.