El Tàpies més brutal

Radi­ca­li­tats

Com sem­pre que s'arriba al cim després de fer un camí com­pli­cat, l'expo­sició no deixa indi­fe­rent ningú. La inco­mo­di­tat de la qual parla Todolí és con­seqüència d'haver selec­ci­o­nat les obres de Tàpies menys zen i menys rela­ci­o­na­des direc­ta­ment amb l'espi­ri­tu­a­li­tat i el buit. Mal­grat que aquests aspec­tes són sem­pre de manera implícita en l'obra de Tàpies, l'expo­sició és rica en peces de grans ges­tu­a­li­tats i radi­ca­li­tats for­mals: tau­les cap per avall que fan de llenç, xapes de gran for­mat fora­da­des amb una ampo­lla de plàstic encas­tada, mul­ti­tud de cos­sos patint i muti­lats, una sexu­a­li­tat primària i una exal­tació reli­gi­osa dels objec­tes quo­ti­di­ans. “Demos­tra que Tàpies és com una estre­lla amb mol­tes ares­tes. Expo­sem el Tàpies més com­plex i amb una acti­tud més radi­cal. No és una expo­sició de silen­cis ni medi­ta­tiva. La nos­tra intenció és que Tàpies t'assalti els sen­tits”, afe­geix Todolí.

Repre­sen­tació del món

Tot això s'ha fet amb una sola con­dició: única­ment amb obres que pro­ve­nen dels tallers de l'artista al domi­cili del car­rer Sara­gossa de Bar­ce­lona i a la casa de Cam­pins, al Mont­seny, però també amb les que per­ta­nyen a la col·lecció de la Fun­dació del pin­tor. Aquest gros d'obres és el resul­tat de l'hàbit de Tàpies de que­dar-se cada any amb part de la seva pro­ducció. Una pràctica habi­tual en els artis­tes però que era espe­ci­al­ment exa­ge­rada en el cas de Tàpies. “Guar­dava peces en gran quan­ti­tat –afirma Todolí–. No recordo cap altre artista que ho hagi fet així, excepte Max Bill i Ric­hard Hamil­ton. Bill ho feia perquè volia orga­nit­zar-se ell mateix les expo­si­ci­ons, però aquest no és el cas de Tàpies. Per ell tenir totes aques­tes obres a casa era tenir una repro­ducció del seu món. Era molt més que un lle­gat, era el que feia per a ell i per al món”.

Els res­pon­sa­bles de la Fun­dació Tàpies i el MNAC han vol­gut dei­xar molt clar que Tàpies. Des de l'inte­rior és una expo­sició única, repar­tida en dues seus. Després de la retros­pec­tiva del pin­tor al Museu d'Art Con­tem­po­rani de Bar­ce­lona (Macba) el 2004 (només una mica més gran que l'actual però que incloïa dibui­xos), aquesta és la mos­tra més gran de l'artista feta a Bar­ce­lona. Es va ges­tar en vida del pin­tor, que va estar pre­sent en les pri­me­res con­ver­ses amb Todolí.

Objec­tual i ges­tual

La divisió entre les dues seus de l'expo­sició s'arti­cula a par­tir de sen­gles línies d'expressió de Tàpies i lluny de divi­si­ons estilísti­ques tra­di­ci­o­nals. Dins de la uni­tat de la mos­tra, en les dues res­pec­ti­ves seus s'han cons­truït dos camins paral·lels, cro­nològics tots dos. A la Tàpies, s'agru­pen les obres d'ori­gen més objec­tual, que inclo­uen objec­tes o que són objec­tes en si matei­xos. Al MNAC –amb obres de gran impacte visual i un gran nom­bre de grans for­mats–, es poden veure les peces més ges­tu­als i matèriques.

És indis­tint visi­tar pri­mer una seu que una altra. Si es comença per la Tàpies, és reco­ma­na­ble ini­ciar la visita pel sub­ter­rani i sem­pre anar d'esquerra a dreta. Aquí la pri­mera obra de la mos­tra és Capsa de cor­dills (1946), en la qual el jove Tàpies, en el seu afany expe­ri­men­tal, que no perdrà mai, cons­tru­eix la peça amb fils. Al museu de l'Eixam­ple es poden veure obres emblemàtiques de la fun­dació, com Porta metàl·lica i violí (1956), en la qual l'artista con­ver­teix l'objecte en la mateixa obra. Por­tes, peces de roba i qual­se­vol objecte que ins­piri l'artista són pre­sents en aquesta part de l'expo­sició. En l'inèdita Safata petita (1964), Tàpies uti­litza una safata de rebos­te­ria. A Taula cap­gi­rada (1970) és pre­ci­sa­ment el que diu el títol: una taula cap per avall, pin­tada com si fos una tela, amb les potes sor­tint cap enfora. Objec­tes que són escul­tu­res i pin­tu­res, i en altres casos amb un ús del collage que remet als mes­tres de l'avant­guarda quan Tàpies enganxa a la tela o a la fusta papers de diari. A l'excep­ci­o­nal díptic Matèria i dia­ris (2009), l'artista con­ver­teix el paper de diari (entre ells una plana de l'Avui) en una escrip­tura més al cos­tat de l'A i la T.

Obra-com­pendi

Una de les peces més curi­o­ses de l'expo­sició a la Fun­dació Tàpies és Medi -mis­satge (1999), una obra en forma de rombe, que imita una mena de jeroglífic amb 18 punts nume­rats cadas­cun amb una temàtica emblemàtica de l'artista: ver­nis­sos, creus, fel­tres, cal·ligra­fies...

L'entrada de la mos­tra al MNAC és molt dife­rent de la de la Tàpies, cosa que demos­tra la plu­ra­li­tat expres­siva de l'artista en una mateixa època. Aquí l'expo­sició obre amb una peça total­ment inèdita gai­rebé sim­bo­lista, Home (1945), segu­ra­ment un auto­re­trat del pin­tor de cos sen­cer enmig d'un camí amb rajos, ins­pi­rat amb tota segu­re­tat en Van Gogh.

En la pri­mera sala, s'hi han inclòs també algu­nes de les obres més sur­re­a­lis­tes de l'artista, un aspecte, de tota manera, poc trac­tat al llarg de tota l'expo­sició.

El recor­re­gut al MNAC, que amb aquesta expo­sició de Tàpies entra de ple per pri­mer cop en l'art con­tem­po­rani després que caigués el topall cro­nològic del anys 40, té una inten­ci­o­na­li­tat de fer immer­gir l'espec­ta­dor de manera gai­rebé bru­tal en l'obra de l'artista. Ho exem­pli­fica amb aquest símil el direc­tor del museu, Pepe Serra: “Aquí no entres a la pis­cina posant la punta del peu a poc a poc, aquí et tiren de cop a l'aigua i que­des com­ple­ta­ment xop”, afirma.

Hi ha obres que aju­den a aquesta immersió per la seva força, for­mat i con­tundència: Díptic de vernís (1984), on la creu tapi­e­si­ana està a punt d'intro­duir-se dins de la vagina d'una dona; Mont­seny-M ont­ne­gre (1988), excep­ci­o­nal pai­satge en forma de tríptic; Dos coi­xins (1994), acla­pa­ra­dora i plena d'emprem­tes ina­ca­ba­bles; o Terra negra (2003), pro­ta­go­nit­zada per uns llis­tons blancs amenaçadors.

La mos­tra al MNAC acaba com comença, amb la presència de l'artista de nou. Una de les últi­mes obres que Tàpies va pin­tar el 2011, amb seri­o­sos pro­ble­mes de visió, és Dos per­so­nat­ges, en la qual l'artista, ancià i cons­ci­ent de la mort pro­pera, es dibuixa amb la seva esposa Teresa en acti­tud de cele­bració. Una obra que fa posar els pèls de punta.

Els dos museus bar­ce­lo­nins ofe­rei­xen una única entrada de 7 euros per a les dues seus, vàlida durant els mesos en què la mos­tra esti­gui oberta. Reco­ma­nació: no visi­teu les dues seus en un mateix dia. Aquesta és una expo­sició per degus­tar len­ta­ment i pair-la amb tran­quil·litat.