El plaer em plau, i la pena

“Que tant com el plaer em plau la pena, / i tant la pena com el plaer em plau”, llegim en el sonet CLIX, que, en l'antologia que comento, correspon al número 36. Una idea, aquesta, que dóna compte del desfici de l'amant i del cercle viciós en què s'ha convertit el seu sentiment i, per extensió, la seva vida.

Després de publicar una meritòria traducció dels sonets de Louise Labé, Begoña Capllonch ens obsequia amb aquesta altra, esplèndida, d'una tria de cinquanta sonets del cicle que Ronsard va dedicar a la primera de les seves dames cantades, Cassandra (Maria i Helena van ser les altres dues dones mereixedores de sengles cicles lírics). I ho fa encaminant la seva feina en dues directrius: la vitalitat i la musicalitat –Capllonch tradueix en impecable vers decasil·làbic amb cesura després de la quarta síl·laba (o, més esporàdicament, després de la sisena) i rimat consonantment; Ronsard considerava que els decasíl·labs són els versos “proprement nays pour les amours”.

El més gran poeta francès del Renaixement “comptava amb el seu geni natural, amb un gran entusiasme i amb uns dons envejables per copsar la bellesa i gaudir-ne” (Caridad Martínez dixit).

Cassandra, al capdavall, és un recurs retòric per compondre un admirable cicle poètic. Els tòpics literaris que fa servir Ronsard remeten, sobretot, a Petrarca, bé que algunes idees remunten molt més enllà en el temps (a Ovidi, sobretot): la dama desdenyosa i, fins i tot, cruel amb el seu cantor enamorat (“la belle dame sans merci”); l'Aurora envejosa de la bellesa i de la llum de la dama; els opòsits que refereixen el neguit febril de l'amant... Però Ronsard, el príncep dels poetes (i també el poeta dels prínceps, com assenyala encertadament Martínez: fou un home que va saber mantenir-se sempre a prop dels que manaven), va infondre a tots aquests tòpics nova saba, gràcies al seu talent extraordinari. I, de tant en tant, també es permetia agafar el tòpic i capgirar-lo o ampliar-lo. És el cas, per exemple, de glossar la incomparable bellesa de la dona no sols referint-se, com Petrarca i els seus acòlits, als ulls, la mà i els cabells, parts púdiques i simbòliques del cos, sinó a d'altres de més delicades o susceptibles d'excurs eròtic, com és ara el pit. D'aquesta manera, Ronsard parodia metàfores lexicalitzades per la tradició petrarquista i, de passada, obre el camp de visió i de referència poètics. Des de l'aretí, s'havien escolat dos segles ben bons!

Sobre la traducció, voldria citar alguns exemples al meu entendre molt valuosos. En el sonet III (el primer d'aquesta antologia), Ronsard escriu: “Qu'eussé-je faict? L'Archer estoit si doux, / Si doux son feu, si doux l'or de ses nouds.” Capllonch tradueix de manera no literal quant al sentit, però sí –si ho puc dir així– de manera literal quant a l'emoció estètica: “¿Què haguera fet? Tan dolç m'era l'Arquer, / tan dolç el foc, tan dolç l'or de l'esquer.”

Un altre exemple lluminós: el del sonet C (aquí, el 23). Els dos primers versos del segon quartet sonen, en francès: “Je tremble tout de nerfs et de genoux: / Comme la cire au feu je me distile.” En català: “Els nervis i els genolls tinc tots revolts: / sóc com la cera que amb el foc blaneja” (m'agrada, especialment, la solució del segon vers citat).

I un darrer exemple per cloure la ressenya: correspon al sonet CLIX (el número 36 de l'antologia comentada). El primer tercet fa així: “Pour l'aimer trop également j'endure / Ore un plaisir, ore une peine dure, / Qui d'ordre egal viennent mon coeur saisir.” La traductora ens dóna: “Per massa amar-la enduro, semblantment, / ara plaer, ara pena punyent, / que em fan d'igual manera el cor esclau”. Magnífic!

En les versions de Capllonch la vitalitat i la musicalitat hi estan assegurades. Pel que fa a la segona, se serveix, entre altres recursos, de la forma simple del possessiu (“mon espasa”, “sa absència”), que garanteix el ritme viu de l'original francès.