El Lapao crea nous lligams

La llei lingüística del govern d'Aragó que bateja el català de la Franja com a Llen­gua Ara­go­nesa Pròpia de l'Àrea Ori­en­tal (Lapao) sem­bla haver produït, per la seva exa­ge­rada absur­di­tat, l'efecte con­trari al que bus­cava. En lloc d'aixe­car un mur cul­tu­ral­ment i lingüísti­ca­ment impe­ne­tra­ble a la fron­tera admi­nis­tra­tiva entre Aragó i Cata­lu­nya, el ridícul de voler negar per decret que el que es parla a una riba i a una altra del Noguera Riba­gorçana és la mateixa llen­gua sem­bla haver acti­vi­tat no només els con­vençuts que fa temps que tre­ba­llen per una mínima nor­ma­lit­zació del català en aque­lles comar­ques, sinó també els que no ho han tin­gut mai com un assumpte gaire pri­o­ri­tari. Al final, que el govern d'Aragó hagi fet seves les tesis més foras­se­nya­des d'un petit grup d'anti­ca­ta­la­nis­tes locals pot ser aplau­dit pels sec­tors més con­ser­va­dors de la política de Sara­gossa, que es poden apun­tar davant la metròpoli madri­le­nya la petita meda­lla d'haver impor­tu­nat els díscols cata­lans reta­llant-los el seu àmbit lingüístic. Però des del mateix ter­ri­tori la sen­sació de ridícul i absur­di­tat d'allò deci­dit a les Corts d'Aragó fa estrènyer lli­gams amb l'altre cos­tat del riu.

Així, aquests dies s'ha pogut veure a Areny de Noguera, a la Riba­gorça d'admi­nis­tració ara­go­nesa, una expo­sició sobre els orígens del català ela­bo­rada con­jun­ta­ment amb l'Ajun­ta­ment de Tremp. El text estre­lla de la mos­tra és un jura­ment de fide­li­tat del cava­ller dels cas­tells d'Orrit i Areny de Noguera cap al comte del Pallars Ramon IV (1028-1047). El text és introduït en llatí però conté llargs frag­ments en català i és, per tant, el pri­mer docu­ment amb frag­ments llargs en aquesta llen­gua. En la inau­gu­ració de la mos­tra la filòloga de la Uni­ver­si­tat de Sara­gossa Maite Moret va des­ta­car que els tex­tos medi­e­vals, escrits en català, no gene­ra­ven cap difi­cul­tat de com­prensió a banda i banda de la Franja.

Mal­grat aquesta expo­sició con­junta i altres símbols de des­gel entre admi­nis­tra­ci­ons locals a banda i banda de la fron­tera, la situ­ació de la llen­gua con­ti­nua sent deli­cada. Mal­grat que s'hi parla el català amb una pro­porció major que en cap altre ter­ri­tori, prop del 90%, la població és escassa, enve­llida i dis­persa, i la consciència de par­lar català, pres­si­o­nada durant dècades a favor de loca­lis­mes que ama­guen el nom de la llen­gua, és tènue entre la gent més gran, a qui els han ense­nyat tota la vida que allò que par­len és fra­gatí, lli­terà o tama­rità. Però, això sí: si ara els volen dir des de les Corts d'Aragó que allò que par­len és Lapao, tor­cen la boca amb un gest irònic: que s'han begut l'ente­ni­ment?