novel·la
òscar montferrer
Sueca i ben negra
L'allau de novel·les procedents del Nord que es va desencadenar amb l'aparició de la sobrevalorada trilogia de l'Stieg Larsson no té deturador i arrossega fins a les llibreries del Sud materials de tota mena i valor generalment escàs i discutible. En el cas de L'amic andalús, que també s'empara en el recurs a la trilogia –n'és el primer lliurament–, les prevencions són sobreres fins i tot si es té en compte que la coberta del llibre esmenta l'autor de L'home que no estimava les dones com a referent –un fet que, en condicions normals, hauria de refredar fins a la temperatura de congelació els possibles lectors amb criteri i poc temps a perdre.
Alexander Söderberg, que debuta en la cosa dels llibres impresos amb aquesta novel·la però que té al darrera la seva trajectòria professional com a guionista i editor de guions per a la televisió sueca, ha invertit part de dos anys i mig de la seva vida en la redacció d'aquesta novel·la que és més que apte com a eina per a la reconciliació amb el gènere de la novel·la negra, la de veritat.
El plantejament de L'amic andalús és extremament intel·ligent, el desenvolupament l'acompanya i la seva transformació en narració la dota d'una solidesa a prova de bomba que fa molt difícil percebre'n les costures i les escletxes.
Söderberg empra el recurs a la figura del fals culpable a l'hora de donar vida a la protagonista, la infermera Sophie Brinkmann, però n'intensifica i reforma l'essència conceptual i la situa en el nucli d'una trama que es recargola, es dilata, s'entortolliga, esclata i s'esmicola, es refà sense haver perdut matèria, incorpora nous elements amb voracitat desmesurada i manté una velocitat de creuer que aviat comença a patir per a bé els efectes de l'acceleració uniforme.
Concebuda originàriament per a la televisió, la novel·la es beneficia del canvi de parer de l'autor: el negre sobre blanc permet expressions de matisos i aprofundiments que la petita pantalla no està disposada a permetre. Això du a les pàgines de L'amic andalús personatges densos, estranyament creïbles malgrat la seva condició de ficticis. L'altre gran protagonista del text, l'Héctor Guzmán, un narcotraficant amb una vida paral·lela com a editor de poesia, n'és la prova més clara.
Llarga vida i de qualitat
Ell, la infermera i la resta de personatges ho deuen tot al seu creador. Això, que és obvi sempre que es parla d'una obra escrita, té en aquest cas una connotació especial: han d'agrair-li la vida presumiblement llarga de què gaudiran però també la qualitat d'aquesta vida. La tipologia de personatges amb què treballa Söderberg és una porta oberta a la caiguda al pou dels arquetips i les caricatures involuntàries: són moltes les novel·les que, víctimes de la malaptesa dels seus autors, es precipiten en les aigües podrides del ridícul i la insubstancialitat. A L'amic andalús, la sobrietat de l'estil narratiu i el recurs decidit a una naturalitat que treballa a favor de la versemblança són els trumfos invencibles que condueixen a una qualitat que no admet retrets.
